A continuació, trobareu un text compost per diversos apartats temàtics, cadascun dels quals ha estat redactat de manera independent per un autor o autora diferent. En el procés d’encaix final, s’ha dut a terme un exercici d’edició mirant de destacar les connexions i fils conductors entre els diferents mòduls temàtics, fent-ho visible mitjançant enllaços que permeten anar navegant de manera interactiva. Unes connexions que, al seu torn, procuren respectar la singularitat de contingut, estil i sensibilitat de cada autoria. Al final de cada apartat, trobareu també un apartat que llista els conceptes essencials de cada bloc, i al final de tot, un altre apartat amb la llista d’autors i autores que es van citant al llarg del text, amb enllaços a pàgines web que amplien la informació sobre la seva producció teòrica i investigadora. Per tant, es tracta d’un material que permet una lectura lineal, però que també pot ser treballat des de diferents portes d’entrada, en funció de la necessitat i interès de qui ho llegeixi.
Atenent a la seva lectura més lineal, els continguts plantegen un recorregut en què el concepte de grup funciona com a eix articulador que ens permet transitar des de les realitats grupals més petites i quotidianes fins a fenòmens col·lectius més amplis, més o menys organitzats, orientats o no a la transformació social. Com plantegen Brown i Pehrson (2020, p. xi):
«Els grups brinden a les persones un sentit de qui són i qui no són, i gran part del que succeeix dins i entre els grups pot entendre’s com a intents de les persones per expressar, aclarir o defensar la seva identitat social. Però les identitats socials no cauen de l’èter completament formades, ni són entitats immutables, fixes per tota la vida. Emergeixen de contextos socials particulars a mesura que les persones reaccionen i s’esforcen per donar sentit als seus mons socials. A mesura que aquests contextos canvien, també ho fan les identitats. I, finalment, però no menys important, els grups són un vehicle primari d’acció social, a través del qual les persones moltes vegades volen aconseguir canvis en els seus entorns».
Vegem a continuació, de manera més detallada, com es va desplegant aquest fil conductor en els diferents apartats, que podríem agrupar en tres grans blocs temàtics. Un primer bloc amb el focus en l’anàlisi dels fenòmens grupals i col·lectius i que estaria compost pels dos primers apartats. I un segon bloc més centrat en una realitat simultàniament grupal i col·lectiva, com són els moviments socials i la seva possible evolució cap a formes d’institucionalització, tal com es despleguen en el tercer i quart apartat. I un últim bloc que ens convida a reflexionar sobre la funció de les i dels professionals i la seva relació amb aquests grups, col·lectius i moviments que sorgeixen al marge de dinàmiques institucionals.
Entre allò grupal i allò col·lectiu
Com a animals socials que som, altament interdependents i vulnerables, podem intuir, sense necessitat de grans desenvolupaments teòrics, la importància del grup per al sosteniment i reproducció de les nostres vides des de les albors de la nostra espècie.
No obstant això, la producció teòrica sobre els fenòmens grupals i col·lectius no sempre s’ha sostingut sobre aquesta intuïció. En la línia del que Almudena Herrando (2018) anomena la fantasia de la individualitat, els models analítics hegemònics han tendit a enaltir el subjecte individual, autònom i racional com a font de progrés, associant les dinàmiques grupals i col·lectives amb els marcs premoderns contra les quals s’erigia el projecte de la Il·lustració. Així, com planteja Martín Mora a Els grups: les seves formes i les seves dinàmiques socials, les grans revolucions socials i polítiques esdevingudes als segles xviii i xix suposaven una amenaça per a l’statu quo. I és des d’aquest temor elitista que moltes teories de la psicologia social de l’època intentaven interpretar aquests fenòmens col·lectius, qualificant-los de masses, contra les quals no cabia, per tant, una altra resposta que el control o la repressió. Un comportament col·lectiu que, a més, provava d’explicar-se per mecanismes irracionals com el contagi o el pànic, com ens presenta Enrique Baleriola a Processos col·lectius i acció social.
Però no tota la producció teòrica s’ha basat en aquesta sospita cap allò grupal i allò col·lectiu. Tots dos autors presenten també algunes eines conceptuals que ens permeten analitzar el potencial de l’acció grupal i col·lectiva des d’un altre lloc. Seria el cas dels conceptes de multituds o públics, de les minories actives o les teories de la identitat social, que analitzen aquests comportaments des de prismes molt més productius i ajustats amb les evidències. Així mateix, trobarem també realitats grupals que transcendeixen aquests models interpretatius de tall simplista comentats anteriorment. Seria el cas de les diferents morfologies i dinàmiques de grups presentades per Mora.
Amb objectius similars, Luis Sanmartín ens convida a anar més enllà per explorar la possibilitat de generar intel·ligència col·lectiva per mitjà de la facilitació de grups i de les dinàmiques assembleàries. És a dir, entendre la racionalitat i l’emocionalitat no com a elements contraposats en els comportaments grupals i col·lectius, sinó comprendre que totes dues són dimensions imprescindibles, mútuament complementàries i que poden jugar a favor nostre, si en coneixem el funcionament i sabem generar les estructures i algunes dinàmiques pertinents per a això.
A més, en aquest primer bloc, veurem amb Baleriola que cada vegada hi ha més autores contemporànies que plantegen la necessitat d’entendre l’acció col·lectiva de manera situada, com un fenomen emergent des del lloc quotidià on habitem, trenat per totes les xarxes d’interdependències de què formem part, i entenent-nos com un subjecte col·lectiu que va més enllà de l’ésser humà. Una mirada travessada també per les ambivalències que generen altres realitats tan contemporànies com les xarxes socials i els algorismes, les faules, les fake news i el negacionisme, que, malgrat algunes limitacions, poden facilitar també processos de resistència i construcció d’alternatives des d’allò col·lectiu.
Tanmateix, malgrat tot aquest coneixement, no és estrany que, especialment, en els mitjans de comunicació, les teories més passades de moda sobre els comportaments grupals i col·lectius continuïn sent les predominants en el discurs públic, ja que, com planteja Rutger Bergman (2021, p. 23):
«Hi ha un mite molt persistent segons el qual l’ésser humà és egoista, agressiu i propens al pànic per naturalesa. (…) Els fets, no obstant això, demostren el contrari: precisament quan cauen bombes del cel o les aigües inunden les ciutats, l’ésser humà mostra la seva millor versió».
De manera que, seguint Rebecca Solnit (2020, p. 11), podem sospitar que:
«En general, quan les elits parlen del “pànic” i dels “saquejos” als carrers, estan donant noms desencertats als mecanismes que la població posa en pràctica per sobreviure i cuidar els altres en situacions d’emergència».
Uns mecanismes que, més enllà dels objectius de supervivència i reproducció més bàsics, poden orientar-se també cap a qüestionaments més profunds de l’statu quo que generen grans transformacions socials. De manera que, el que pot començar en forma d’una minoria activa acabi desbordant els límits d’allò grupal i, com veurem a continuació, es converteixi en un moviment social que, eventualment, pot arribar a generar un canvi en el paisatge institucional.
Moviments socials i institucionalització
Des d’aquesta base sobre allò grupal i allò col·lectiu, passem a analitzar els moviments socials, que no deixen de ser una altra forma específica d’agregació col·lectiva, com ens presenta Tomàs Herreros a Los movimientos sociales: ¿qué son? ¿por qué estudiarlos? ¿cómo estudiarlos?
I què diferència els moviments socials de les formes de comportament col·lectiu analitzades anteriorment? Aquest és l’exercici a què ens convida Herreros, establint una definició operativa d’aquest concepte, basada en la producció teòrica en ciències socials. Una realitat rellevant, com ens explica, no sols acadèmicament, sinó també en l’àmbit històric, ja que els moviments socials són una de les forces que modelen les societats. Es revisen els principals enfocaments teòrics i es posa el focus a mirar d’entendre el perquè del sorgiment, les raons de les seves dinàmiques, així com el funcionament i els impactes que generen sobre la societat.
Així mateix, es tenen en compte també altres elements rellevants, però absents de la majoria d’aquests enfocaments teòrics més convencionals, com podrien ser: les dinàmiques més micro que tenen lloc a l’interior d’aquests moviments, i que tenen a veure, per exemple, amb processos de transformació dels valors i de la vida quotidiana o amb el rol dels afectes. Ja que, com planteja Geoffrey Pleyers (2019, p. 75), especialment per als moviments socials que han tingut lloc des de la dècada de 2010, ha cobrat força el que anomena «la via de la subjectivitat»:
«(…) una concepció del canvi social que no passa tant per influir sobre els responsables polítics, sinó per la transformació respecte de la manera de viure junts a partir d’alternatives concretes que posin en pràctica els valors del moviment i una reafirmació de les formes de sociabilitat locals».
Finalment, Herreros ens assenyala també la necessitat de mirar més enllà d’aquestes singularitats, entenent que, sovint, els moviments socials s’inscriuen en cicles de mobilització més amplis i, per tant, per entendre un moviment social no n’hi ha prou amb mirar-hi a dins, sinó també en la seva relació amb d’altres, ja siguin anteriors o contemporanis. Seguint amb Pleyers (2019, p. 27):
«Que una mobilització sigui en part fruit d’un procés nacional o reflex de les especificitats nacionals no significa que no pugui inscriure’s en una ona internacional de mobilitzacions i, fins i tot, en un moviment global. De la mateixa manera, el fet de congregar elements que acreditin algunes especificitats nacionals d’un moviment no implica que no hi comparteixi certes característiques, formes d’acció, valors i desafiaments amb altres mobilitzacions en diferents llocs del món i que, per tant, pugui també tenir una dimensió internacional».
Una mirada global i històrica que hem anat incorporant en tot el text (no sols en aquest apartat), gràcies a la curació d’Emerson Vicente, que ha vetllat per reflectir diversitat de territoris, moments històrics i subjectes protagonistes en els exemples que van il·lustrant cadascun dels marcs teòrics i conceptuals que es van presentant. Sense ànim d’exhaustivitat ni de representativitat, tots aquests exemples pretenen obrir la mirada sobre què i com es configura allò grupal, allò col·lectiu i els moviments socials, però, sobretot, la diversitat dels qui el protagonitzen i des d’on, tant en l’àmbit geogràfic com social i epistèmic.
En relació amb això últim, Herreros afegeix també una reflexió sobre la necessitat de replantejar les relacions dels moviments socials amb els ecosistemes de què formen part, especialment, el món acadèmic. Des d’aquest lloc és important entendre que els moviments són també espais de producció de coneixement rellevants i, per tant, mereixen l’escolta i reconeixement com a tals. Això és, per exemple, el que bell hooks (2017, pp. 29-32) ens explica sobre el moviment feminista als Estats Units i les seves tensions amb els espais acadèmics:
«En els orígens del moviment feminista contemporani, els grups de consciència sovint es van convertir en espais en què les dones simplement donaven curs a l’hostilitat i la ràbia reprimida pels abusos (…). Aquest aspecte confessional va funcionar com a ritual de sanació. A través de la presa de consciència, les dones van obtenir la força per desafiar les forces patriarcals en l’ocupació i en la llar. No obstant això, de manera important, la base d’aquest treball va començar quan les dones van examinar el pensament sexista i van crear estratègies amb què canviar les nostres actituds i creences a través del pensament feminista i del compromís amb la política feminista. (…) El pensament feminista va sorgir per primera vegada en el context de petits grups en què, amb freqüència, les persones es coneixien entre si (…). A mesura que aquest va començar a teoritzar-se en material imprès per arribar a una audiència més àmplia, els grups es van desfer. La creació dels estudis de la dona com a disciplina acadèmica va aportar un altre escenari des del qual es podia informar les dones sobre el pensament i la teoria feminista (…) Poc temps després, les aules dels estudis de la dona havien reemplaçat el grup de consciència en què tot tenia cabuda. Mentre que als diferents grups de consciència podien trobar-se dones d’orígens variats (les que treballaven exclusivament com a mestresses de casa, al sector serveis o professionals reeixides), l’acadèmia era i continua sent un lloc de privilegi de classe».
Aquesta reflexió de hooks ens serveix també per donar pas a l’apartat de Patricia Aljama, Traçant el camí cap a la institucionalització dels moviments socials, centrat a analitzar els dilemes a què s’enfronten la majoria dels moviments socials en fases avançades del seu desenvolupament, i no ja només davant l’espai acadèmic.
Com es pot continuar cap endavant? Morir d’èxit i desaparèixer un cop les principals reivindicacions han estat absorbides pel sistema politicolegal mitjançant processos d’estatalització? Fusionar-se amb altres moviments? A llarg termini, quan les energies de les protestes inicials ja no poden mantenir-se, quines altres formes de persistència poden articular-se?
Històricament, alguns moviments (o alguns corrents dins d’aquests) han optat per desenvolupar processos d’institucionalització, prioritzant, per exemple, la sostenibilitat i continuïtat en el temps, així com la capacitat de fer canvis efectius a escala social, política i legal. Una estratègia habitual ha estat l’adopció d’un model de prestació de serveis combinada amb una actitud de diàleg i col·laboració amb l’Administració pública. Seria el cas, per exemple, del moviment associatiu de la discapacitat a Espanya, que, com ens assenyala Eduardo Díaz (2008, p. 186) durant la dècada dels vuitanta i noranta del segle passat:
«Van passar de ser grups d’ajuda mútua per la satisfacció de necessitats a ser entitats amb estructures cada vegada més fortes i complexes per la prestació i gestió de serveis especialitzats. A mesura que creixien en complexitat estructural, necessitaven adoptar models de gestió empresarial que s’encarreguessin d’administrar aquesta complexitat. D’aquesta manera, els associats van passar a ser, més que associats, usuaris o clients de serveis. Es cobrien més bé les necessitats d’aquests usuaris i dels seus familiars, però es ressentia el vessant reivindicatiu de les associacions».
El text d’Aljama recorre alguns dels equilibris que molts d’aquests moviments fan per mirar de mantenir la seva autonomia quan decideixen institucionalitzar-se. D’una banda, formalitzar-se com a organització, professionalitzar-se, burocratitzar-se i aconseguir recursos econòmics. I de l’altra, intentar evitar caure en processos de cooptació i homogeneïtzació del moviment, de pèrdua del seu caràcter revolucionari o de desgast i desmobilització de la militància, entre d’altres. És a dir, intentar que la seva tasca i aportació a la transformació social sigui reconeguda, sense ser plenament fagocitats pel marc politicoinstitucional.
Davant aquests dilemes o davant una altra mena de reivindicacions que no poden ser fàcilment traduïdes en serveis, altres estratègies tradicionals, recuperades per alguns moviments socials més contemporanis, ha estat la creació o col·laboració amb partits polítics en el marc de la nova política, com assenyala Geoffrey Pleyers (2019, p. 37-38).
«Un temps després de l’inici de l’onada d’ocupació de places i de les marxes multitudinàries per denunciar els límits estructurals de la democràcia institucional, van tornar a sorgir les eternes preguntes dels moviments d’emancipació: aconseguirem canviar el món a partir de les pràctiques pròpies i de la vida quotidiana? O, per contra, és necessari «ocupar l’Estat» (…)? Mentre que les primeres etapes dels moviments dels anys 2010 van estar dominades per posicions antipartidistes i antiinstitucionals, a partir del 2013 (…) un nombre creixent d’actors provinents d’aquests moviments han explorat vies que permetin portar les seves demandes al camp de la política institucional».
Per tant, sense perdre el grup com a eix de referència i les implicacions que això genera en les subjectivitats dels seus components, aquests dos últims apartats presenten algunes de les principals estratègies organitzatives a què aquests grups poden recórrer quan es planteja la necessitat d’iniciar un procés de transformació social. Ja sigui per vies més informals, com els moviments socials amb repertoris d’acció basats en protestes, manifestacions, etc., o per canals més institucionalitzats, mitjançant la participació en espais institucionalitzats, com podrien ser els consells consultius impulsats per l’Administració pública. Ja que, com planteja Jo Freeman en el seu clàssic text La tiranía de la falta de estructuras:
«Al contrari del que ens agradaria creure, no existeix una cosa similar a un grup sense estructures. Qualsevol grup de persones que, per raons s’uneixen durant un període de temps determinat i amb un objectiu qualsevol, es donarà inevitablement una forma d’estructura o altra: podrà ser flexible i variarà amb el temps; tal vegada serveixi per distribuir tasques equitativament o injustament i també per distribuir el poder i la influència entre els diferents membres del grup, però es formarà independentment de la personalitat, facultats o interessos de les persones que el componen».
Reflexions des de l’acció institucional
Com a tancament a aquest material, no volíem deixar passar per alt una proposta i invitació a fer un exercici de reflexió per part de les i els futurs professionals als quals es dirigeix (sigui en el camp de la Psicologia, l’Educació Social o altres disciplines afins a les Ciències Socials), i que, sovint, desenvolupen la seva labor professional en espais institucionals. Com ens podem posicionar en la nostra relació amb els grups, col·lectius i moviments socials que interpel·len d’alguna manera els nostres objectius i maneres de fer professionals? Luis Sanmartín ens ofereix alguns eixos des dels quals començar estirar el fil.
Per exemple, es recullen algunes aportacions fetes des de la pràctica de la recerca. Per a això, es presenta una breu reflexió sobre l’extractivisme acadèmic, i com des de posicionaments de recerca participativa, militant o feminista, es tracta de donar respostes a aquesta tensió permanent entre l’institucional i l’activista. Una tensió que també es produeix en la pràctica professional més aplicada. En aquest sentit, es proposen altres marcs conceptuals que ens permeten aprofundir en les ambivalències intrínseques de l’institucional. És a dir, entenent que malgrat les limitacions constants en la nostra acció professional, tenim també marge per minimitzar l’activitat policial enfront de la política en el nostre encàrrec institucional, o mirar d’ampliar l’espai per als imaginaris i les praxis instituents, enfront de la mera reproducció del ja instituït. Això ens permet repensar també noves maneres d’orientar la nostra praxi, perquè l’acció institucional evolucioni cap a pràctiques extitucionals i noves formes de col·laboració amb grups, xarxes, col·lectius i iniciatives comunitàries amb què mirar de generar sinergies positives.
No s’ofereixen, per tant, receptes per a l’èxit, sinó la incitació a mantenir un posicionament actiu i crític sobre la nostra labor professional i les seves implicacions per a aquests grups, moviments i col·lectius (i les persones que en formen part), i també una proposta per generar des del nostre quefer professional dinàmiques institucionals més poroses que permetin incorporar aquestes experiències, coneixements i recursos comunitaris, evitant les lògiques extractivistes i de cooptació presentades anteriorment.
A tall de tancament provisional
En definitiva, l’objectiu del material que trobareu a continuació és convidar-vos a començar a indagar sobre fenòmens tan omnipresents i alhora tan invisibilitzats i malinterpretats com són els comportaments grupals i col·lectius, i també l’acció col·lectiva i les seves derivades en forma de moviments socials.
Com comentàvem, la injúria d’aquesta realitat no és casual ni tampoc innocent, i sovint és reproduïda i amplificada per la seva representació en alguns mitjans de comunicació, i també en xarxes socials, ocultant l’enorme potencial tant per a les persones que participen en aquests espais com per a la societat en conjunt.
Per això, animem que des d’una actitud investigativa i amb el suport de les eines conceptuals més pertinents en cada cas, exploreu la complexitat d’aquests fenòmens en tota la seva diversitat i com a essencialment humans, encara que estiguin cada vegada més enfosquits en societats com les nostres, orientades a potenciar la individualitat i la competitivitat. Sense ànim d’idealitzar ni romantitzar aquestes dinàmiques supraindividuals i abordant també algunes de les seves paradoxes, conflictes i contradiccions, creiem que és imprescindible que les i els futurs professionals del camp «de allò social» tinguin alguns fonaments bàsics per no només saber analitzar-los, sinó també aprendre a posicionar-se de manera argumentada des de la seva labor professional.
Per tant, més enllà de la temàtica, objectius o interessos que mobilitzen als diferents grups, col·lectius i moviments socials, esperem que amb la lectura d’aquest material, tingueu algunes claus bàsiques per entendre aquestes formes de comportament i organització, i també algunes referències i eixos analítics clau, que us puguin servir més endavant per continuar aprofundint en aquestes qüestions.