4.2. La institucionalització com a canvi del model organitzatiu
4.2.3. La professionalització
La formalització genera la necessitat de comptar amb persones professionals, capaces de dur a terme els objectius i les gestions diàries de l’organització (Buechler, 2016). Així, es fa necessari que la militància recorri a rutines establertes i familiars, repetitives i autònomes més compatibles amb estructures formalitzades. D’aquesta manera, els seus comportaments es tornen predictibles (Natalucci, 2012).
Per exemple, tant en l’associació Gais Positius (un centre d’homes gais i bisexuals amb VIH que treballa per donar resposta al VIH i la sida) com en l’oenagé BCN Checkpoint (un centre comunitari de detecció del VIH i altres infeccions de transmissió sexual dirigida a homes gais i altres homes que tenen sexe amb homes i dones transsexuals), disposen de persones amb coneixement especialitzat i prou capacitat organitzativa per complir els seus objectius.
A vegades, la professionalització es confon amb la salariztació (Coll-Planas i Cruells, 2017). És a dir, quan no hi ha persones voluntàries, o bé quan aquestes persones es converteixen en personal remunerat (Christiansen, 2009) gràcies, en part, a la recepció de fons públics. La gestió d’aquests fons públics requereix un coneixement tècnic, una eficàcia organitzacional i una professionalització que ha de ser remunerada (Morgan, 2007). D’aquesta manera, la persona voluntària té l’oportunitat de desenvolupar-se professionalment gràcies a la demanda de treball qualificat al tercer sector (Buechler, 2016). No obstant això, els fons rebuts no sempre són suficients per comptar amb personal assalariat, per això cal destacar la presència de personal voluntari i activistes, implicats en l’associacionisme (López i Hincapié, 2015), encara que la presència de voluntariat i de persones sense titulació acadèmica acabi qüestionant la necessitat d’un coneixement tècnic i d’una remuneració.