4.2. La institucionalització com a canvi del model organitzatiu
4.2.1. Introducció
Els moviments socials, en general, es caracteritzen perquè tenen estructures organitzatives fluides, obertes, descentralitzades, horitzontals, informals, assembleàries, en què s’intenta que el líder o líders (si n’hi ha) siguin rotatius. Es busca també la connexió amb altres moviments socials, destacant una estructura en forma de xarxa (Ibarra i Grau, 2008), així com la unió, la relació, l’intercanvi i la mobilització conjunta amb altres agents (Ibáñez i Castells, 2008). Aquest model organitzatiu, normalment, es contraposa al propi de les institucions, caracteritzat per una estructura formalitzada, estable, vertical, jeràrquica, rígida i centralitzada quant a la presa de decisions (Rucht, 2017).
Per tant, quan un moviment social comença a adoptar models organitzatius més formals, s’interpreta com un indicador d’institucionalització que pot acabar generant un distanciament entre les persones en posició de lideratge i la base de l’estructura organitzativa (Coll-Planas i Cruells, 2017). Llavors, per què un moviment social pot decidir assumir aquest risc? Aquesta mena de canvis responen, moltes vegades, a una necessitat, requisit i exigència imposada per les mateixes institucions a què pretenen influenciar. Així, per exemple, si una organització vol tenir accés a subvencions i ajudes públiques per poder continuar funcionant, és obligatori el seu registre, que, al seu torn, implicarà l’elaboració i adopció d’uns estatuts formals que aporten certa «oficialitat» a l’associació (Funes, 2011). D’aquesta manera, les institucions governamentals imposen unes exigències i activen un engranatge que fa que les associacions s’hi hagin de situar-se dins o fora.
Determinats moviments poden decidir situar-se dins del sistema institucional per accedir més fàcilment a certs recursos (econòmics, infraestructurals, etc. ) i mirar d’augmentar la seva influència per transformar o augmentar l’efectivitat de les polítiques públiques. Altres moviments, en canvi, prefereixen mantenir altres models organitzatius que els confereixin més autonomia malgrat tenir més dificultats per l’accés a determinats recursos. En aquest sentit, Coll-Planas i Cruells (2017) destaquen tres tipus d’associacions segons la seva estructura i capacitat organitzativa:
- Associacions amb grans infraestructures, estructura de presa de decisions jeràrquica, gran volum de personal (contractat i voluntari) i un alt volum pressupostari que prové, principalment, de subvencions, encara que algunes associacions recorren a la creació de fundacions per facilitar l’obtenció de capital privat. Com per exemple seria el cas de World Vision o de la Fundació Espanyola pels Drets Humans.
- Associacions amb una estructura de presa de decisions assembleària, amb militants implicats, volum pressupostari dispar i poca capacitat per disposar de personal contractat. Aquí podríem posar com a exemple a STOP Sida o l’Observatori Contra l’Homofòbia.
- Col·lectius no legalitzats, amb una estructura assembleària, personal militant i poc pressupost que prové de l’autogestió, ja que l’autofinançament és el seu ideari polític. Seria el cas de la Guerrilla Travolaka o La Kosturica, entre d’altres.
Per analitzar el procés d’institucionalització d’un moviment des d’aquest vessant organitzatiu, tindrem en compte les dimensions següents: la formalització de l’estructura, la professionalització, la burocratització i la capacitat organitzativa i econòmica. Vegem-les.