2.5. La resistència i l’alternativa des d'allò col·lectiu
2.5.3. L’emergència climàtica com a resistència col·lectiva
L’emergència climàtica es defineix com un procés de mobilització en què molts estats, institucions, països i ajuntaments es troben, en l’actualitat, com a resposta a les evidències científiques que alerten dels canvis que el planeta està enfrontant per l’acció humana. Un d’aquests principals canvis és el referit a l’augment de la temperatura global, amb els desafiaments que comporta per a tot el planeta: sequera, desertificació, canvis en les collites i, per tant, en els models productius globals, desaparició d’espècies i ecosistemes, augment del nivell de la mar, etc.
Com podem intuir, l’estat de mobilització de l’emergència climàtica és un fenomen que ens interpel·la a totes les persones: des dels càrrecs polítics fins a les persones científiques, passant per tota mena de prenedors de decisions, i, per descomptat, la ciutadania global. Com a part de les accions i mobilitzacions proposades a diferents escales, durant els últims anys han sorgit multitud de col·lectius vinculats amb l’emergència climàtica amb l’objectiu de visibilitzar aquest assumpte, conscienciar la resta de la ciutadania i dur a terme diferents propostes per mitigar els efectes del canvi climàtic.
Un dels casos més coneguts és el de l’activista sueca Greta Thunberg com a líder d’un moviment internacional de persones que lluiten contra les conseqüències del canvi climàtic. Arran de les protestes diàries realitzades a les portes del Parlament de Suècia fins que es decidissin les eleccions del país escandinau en aquell moment, milers de persones a tot el món van començar a coordinar-se per manifestar-se demanant més mitjans i més consciència amb el canvi climàtic, pressionar els governs per accelerar les mesures per mitigar l’efecte hivernacle o crear associacions d’abast local, regional i internacional per lluitar contra l’emergència climàtica.
Alguns estudis han determinat que aquestes accions socials han tingut efectivament un paper en la transformació social. Per exemple, a partir d’aquests processos col·lectius, en països com Suècia ha augmentat un 8% el nombre de persones que fan servir el transport públic per moure’s cada dia (Jon Henley, 2019). A més, s’ha posat sobre la taula una necessitat més gran perquè es despleguin les accions necessàries per complir amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de les Nacions Unides, com ara l’objectiu 7-Energia assequible i no contaminant; l’11-Ciutats i comunitats sostenibles; el 12-Producció i consum sostenibles; o el 13-Acció pel clima (Nacions Unides, 2020).
Però aquest no és l’únic cas que il·lustra el paper de l’emergència climàtica com articulador de la resistència en els processos col·lectius. L’estudi d’Evangelos Ntontis et al. (2019) descriu com els desastres que són conseqüència del canvi climàtic (per exemple, les inundacions) constitueixen un gran estrès que produeix efectes socials, econòmics, i psicològics i emocionals en les persones que viuen en llocs amb el risc de ser negats. A causa d’això, en el pla local han sorgit multitud de comunitats que treballen de manera solidària i cooperativa per refer-se d’aquestes catàstrofes, oferir suport altruista a les persones supervivents o alternatives perquè aquests fenòmens no tornin a passar, o almenys prevenir-los.
Però per què en els moments més difícils en la vida d’un grup de persones és quan emergeixen més iniciatives d’acció social, de solidaritat i de suport mutu? Recerques com la de Ntontis (2020), basant-se en les teories de la identitat social que vam veure a l’inici, expliquen que en el moment en què en un territori hi té lloc una catàstrofe, com un incendi o una inundació, emergeix una identitat social compartida entre totes les persones afectades. Això facilita un sentiment d’unitat i d’esperit compartit entre elles que serveix com a detonant d’un procés col·lectiu. A això se li suma l’aprehensió d’un destí comú que apareix sobtadament després del desastre: morir o sobreviure. Això dona peu a l’emergència de certs objectius col·lectius que es consideren prioritaris sobre les metes o els interessos individuals: solidaritat, altruisme, cooperació.
Rebecca Solnit (2020) també ha estudiat aquest fenomen en situacions com la gran catàstrofe de l’huracà Katrina o la pandèmia de la covid. Malgrat les diferències evidents en les diferents catàstrofes que la humanitat ha hagut d’enfrontar, Solnit destaca la paradoxal alegria, la desimboltura i la creativitat que emergeix en aquestes situacions. En les seves anàlisis, l’autora atribueix aquest fenomen a la reordenació de les prioritats i els valors de les persones: el bé comú, el suport social, les metes compartides, la responsabilitat solidària i l’autogestió esdevenen prioritat per a les persones que pateixen aquestes situacions. En canvi, el benefici individual, la competitivitat o l’autoritat institucional i formalitzada (tan presents en la quotidianitat prèvia als desastres) passen a un segon pla.
En síntesi, podem concloure afirmant que els processos col·lectius i l’acció social són dos fenòmens socials centrals a l’hora d’explicar i analitzar el comportament humà. Per a això, les estratègies teòriques i metodològiques ens brinden eines des de les quals acostar-nos al col·lectiu per fer propostes de transformació social o per entendre en la seva complexitat els motius que han portat a un canvi en les maneres de pensar i de fer d’un grup de persones, d’una organització o d’una societat en conjunt.