5.2. Investigar des de les institucions
El recorregut presentat fins ara s’ha fonamentat en una anàlisi dels diferents fenòmens vinculats al grupal i el col·lectiu des d’una posició de caràcter fonamentalment investigatiu. És a dir, des d’una «distància» aparent respecte a aquest objecte d’anàlisi. Tanmateix, això no ens eximeix d’haver de fer algunes reflexions de caràcter eticopolític respecte a les maneres de fer recerca i les possibles conseqüències per als grups i moviments analitzats.
Seguint Ronaldo Munck (2020), podem afirmar que, precisament, el camp de la recerca en moviments socials ha donat lloc a àmplies reflexions epistemològiques entorn del posicionament que les i els investigadors haurien de mostrar o no cap al seu objecte d’estudi. Així, des del qüestionament del positivisme, han estat habituals les maneres de recerca que se sustenten des d’un clar compromís per millorar i reforçar els objectius i aspiracions del moviment, de manera que s’allunyen de tota pretensió de neutralitat. En aquest posicionament, trobem investigadors com Alain Tourain, que han defensat la importància de ser més que testimonis del fenomen, de manera que apel·len també a la necessitat de confrontar-se, involucrar-se i promoure l’autoanàlisi.
De la mateixa manera, corrents com el de la recerca participativa (amb totes les seves variants) defensen que la persona investigadora no es pot veure com a una cosa externa al procés de recerca, i per això és important problematitzar quina és la relació que intervenia entre aquesta i els actors socials sobre els quals desenvolupa la seva anàlisi. Tractant de subvertir les jerarquies del coneixement, aspira a produir resultats que incorporin no només el coneixement de caràcter més acadèmic que aporta l’equip investigador, sinó també els sabers que aporten les comunitats, grups i col·lectius sobre els quals s’elabora la recerca. Per tant, es convida a la reflexió i l’anàlisi constant sobre com la recerca interactua amb les necessitats i coneixements d’aquests grups i fins a quin punt és possible generar dinàmiques de coproducció del coneixement.
En un nivell més clar de compromís polític, podríem situar la recerca que directament s’autodefineix com a activista o militant. En aquest cas, un dilema habitual sol ser si un excés d’identificació o alineament amb els objectius del moviment o grup que analitzem ens dificultarà (o no) l’anàlisi de possibles limitacions o contradiccions que es presenten en aquests espais i les seves accions, de manera que afecten els resultats de la recerca o la nostra relació amb aquest moviment. La premissa de la reflexivitat constant és especialment rellevant quan volem dur a terme recerca amb grups subalterns (és a dir, en una situació de marginalització social i desavantatge respecte a l’accés a recursos i reconeixement), si mitjançant la nostra recerca volem evitar aprofundir les relacions de desigualtat de partida i crear noves dependències, i també assegurar una conceptualització i traducció adequada d’aquestes experiències, entre altres qüestions. La reflexió sobre les relacions de poder, per tant, està en el centre d’aquest model de recerca, especialment sobre la relació entre l’institucional/acadèmic i l’activista.
Com veiem en l’exemple següent extret de la web de la plataforma Carabalancheando, la recerca militant planteja també les seves pròpies anàlisis i dilemes:
«les iniciatives de recerca militants, impulsades per un desig de transformació o inscrites en xarxes d’autoorganització han estat puntuals, desordenades i, sobretot, molt escasses. En la majoria dels casos, hi ha hagut més aviat un desig general d’investigar en persones actives en diversos grups que, atès que no es troben o són capaços de crear marcs diferents que siguin sostenibles en el temps, s’ha inscrit en les estructures institucionals de producció de saber, principalment acadèmiques. El resultat: una bicefàlia molt poc interessant. D’una banda, els grups produeixen sabers dispersos que poques vegades s’intenten sistematitzar, ordenar, transmetre i proporcionar-los una continuïtat: de tant en tant es genera un text i poc més. D’altra banda, la gent que té la posició institucional per fer-ho (els papers, el currículum, els contactes i el saber fer institucional) demana beques, subvencions, etc., per elaborar recerques que no tenen per què tenir cap connexió amb les dinàmiques d’autoorganització o, quan la tenen, comporten una capitalització individual de processos de recerca i aprenentatge que han estat col·lectius: la signatura, la distribució dels recursos, el currículum i el reconeixement són estrictament individuals, quan gran part de la inspiració, les preguntes, la informació i la xarxa de contactes procedeixen de la cooperació social desplegada en comú. Moltes vegades, ni tan sols es fa una ‘devolució’, un moment en què es comparteixin els resultats de la sistematització del saber que la beca o subvenció ha permès. Una devolució que no només estableix les bases de la reciprocitat que defensem, sinó que alberga en si mateixa la potència transformadora dels processos de reflexió compartida».
És a dir, en les relacions amb els marcs institucionals de recerca hi ha el risc del que s’ha denominat extractivisme acadèmic. Un marc d’anàlisi basada en les lògiques econòmiques extractivistes i que pensadores de pobles indígenes i perspectives decolonials han extrapolat per a l’anàlisi de les pràctiques d’apropiació de coneixement de les maneres de saber de base comunitària d’aquests pobles colonitzats. Podem entendre així l’extractivisme acadèmic com una manera específica d’extractivisme epistèmic i ontològic que Ramón Grosfoguel (2016) situa en els processos de reïficació propis del colonialisme occidental, capitalista, patriarcal i modern:
«La cossificació és el procés de transformar els coneixements, les formes d’existència humana, les formes de vida no-humana i el que hi ha en el nostre entorn ecològic en ‘objectes’ per instrumentalitzar, amb el propòsit d’extreure’ls i explotar-los per a benefici propi sense importar les conseqüències destructives que aquesta activitat pugui tenir sobre altres éssers humans i no-humans. […] La ciència moderna té els seus orígens en un acte massiu d’‘extractivisme epistemològic’. Una bona porció dels orígens de les ciències i filosofies europees modernes la prenen dels científics i filòsofs musulmans. Però amb la colonització i la destrucció consegüent de les altres civilitzacions i les seves infraestructures de producció de coneixement, la ciència va quedar monopolitzada en mans d’homes europeus de manera que va deixar en decadència epistèmica als altres pobles. A conseqüència de la construcció racial moderna que fa de l’home europeu un ésser racialment superior als altres, es van construir narratives sobre la història de la ciència en què es van esborrar les aportacions de les civilitzacions no-occidentals de les quals va beure occident per produir ciència i filosofia, per la qual cosa es va generar el mite racial modern que la ciència té els seus orígens en homes occidentals».
Des de la teoria feminista també s’ha abordat profusament l’epistemologia de la recerca. Així, per exemple, Donna Haraway fa referència al concepte de coneixement situat, per posar el focus en les relacions de poder que es donen en els processos de producció de coneixement i obliga a plantejar-se, entre d’altres, preguntes com: qui observa?, des d’on?, per a què? (Rogowska-Stangret, 2018). Sandra Harding també va desenvolupar la teoria del punt de vista, en què defensa que els grups més marginalitzats tindrien un lloc epistèmic privilegiat. Encara que, posteriorment, autores com Nira Yuval-Davis han sostingut que aquests llocs epistèmics privilegiats no han d’estar necessàriament lligats a una identitat o posició social concreta, sinó que es poden construir també des de pràctiques socials compartides o comunitats epistèmiques, que els seus integrants poden posseir experiències diverses (Bowell, 2011). En qualsevol cas, podem afirmar que, en general, la recerca feminista es caracteritza també per un compromís de transformació basat en: la col·laboració, la cocreació, la responsabilitat, la transparència, la porositat entre l’espai acadèmic i el seu exterior i l’accés obert als materials i resultats generats (Vergés et al., 2020).
Per tant, tots aquests corrents de pensament ens conviden a reflexionar sobre la nostra labor de recerca des de posicions institucionals, siguin acadèmiques o governamentals, però també des de l’interior dels mateixos moviments socials. Assenyalem, doncs, que el nostre posicionament difícilment pot ser neutre, per la qual cosa cal navegar per diferents tensions, dilemes i conflictes als quals haurem d’anar trobant sortides, idealment des de la reflexió i la transparència.