1. Els grups: les seves formes i les seves dinàmiques socials

1.3. Facilitació de grups i dinàmiques assembleàries

1.3.2. La facilitació no-violenta

La facilitació no-violenta es defineix com el rol que, en el context d’una assemblea, empra un conjunt de tècniques que possibiliten una comunicació i cohesió fluida durant el debat i la presa de decisions. El rol de facilitador o facilitadora sovint es confon amb el de moderador, ja que exerceix funcions com ordenar els temes que cal tractar, atorgar la paraula, elaborar la síntesi dels acords i introduir aclariments sobre el procés de presa de decisions.

Ara bé, com ens recorden Lorenzo i Martínez (2001), la bona marxa de les assemblees implica la corresponsabilitat de tots els participants. Per la qual cosa la persona facilitadora, com indica el nom, facilita les dinàmiques assembleàries, però requereix la col·laboració de les i dels participants perquè es generin debats i acords col·lectius. Aquest aspecte de corresponsabilitat és fonamental per entendre les dificultats del model assembleari, que radiquen en bona part en la subjectivitat derivada del capitalisme. Per subjectivitat podem entendre el conjunt de valors i maneres d’interpretar la realitat que ens constitueixen com a subjectes (Reneses, 2023). Aquesta subjectivitat ha estat modelada pel capitalisme, que col·loca l’individu en el centre. La concepció que cada persona és un individu amb una racionalitat aïllada, entesa com la capacitat autònoma d’avaluar totes les eventualitats des d’un esquema de costos i beneficis, ha generat una subjectivitat desconnectada dels vincles socials. D’aquesta manera, se’ns concep com a productors i consumidors que són responsables únicament de les seves vides individuals. Sota aquesta subjectivitat, la naturalesa i la resta dels individus apareixen com a mers instruments –o fins i tot obstacles– per satisfer els nostres objectius individuals. De fet, el capitalisme es podria enfocar com a un sistema de domini en què una minoria econòmica esdevé inconscient i insensible a la destrucció del medi ambient i dels vincles socials que possibiliten la vida. Aquesta cosmovisió genera, d’una banda, la conducta de diferenciació del grup per reivindicar la individualitat pròpia, de manera que dificulta l’establiment de vincles socials forts. Però també incorpora en el mateix individu l’imperatiu de convertir-se en l’únic responsable dels seus èxits i fracassos. Com ens explica Bauman (2017), el capitalisme ha propiciat així la conversió de cada individu en una empresa, en el sentit que cada individu es concep com un espai d’emprenedoria que ha de ser capaç de triomfar en una societat competitiva superant tots els riscos existents.

Per això, Nacho García et al. (2019) defensen un model de facilitació no-violenta capaç de reconstruir els llaços socials que la subjectivitat capitalista ha fragmentat.

La facilitació es converteix així en un suport per a la reconstrucció comunitària i la generació d’espais que funcionin de manera col·lectiva. És a dir, que considerin com a valor bàsic el fet de ser capaços d’actuar i pensar de manera col·laborativa (García et al., 2019). Aquí l’adjectiu «no-violent» és clau. Atès que per no-violència entendríem la combinació entre mètodes no-violents d’organització i el rebuig a les violències externes al grup, que són enteses com a formes que busquen el domini –la subjugació– d’uns individus per sobre d’uns altres. Segons García et al. (2019, p. 8):

«Des de la visió comunitària i de grup, des del treball en col·lectiu en què emmarquem la facilitació no-violenta, entenem que en una realitat construïda socialment per éssers humans interdependents entre si i amb el context, en què el coneixement es basa en la pràctica i es desenvolupa i genera a través del diàleg, la no-violència no pot ser entesa sense la combinació d’aquests elements: construcció social, interdependència, pràctica i diàleg. La facilitació no-violenta presta una atenció especial als processos de grup i a la construcció de Comunitat».

Per això, la facilitació no-violenta implica un model de presa decisions transformador, que procura que els moviments socials i altres grups que la duen a terme siguin exemples a petita escala d’un món configurat per vincles forts i comportaments col·lectius.

Per fer-ho realitat, García et al. (2019) ens recorden que la facilitació ha de ser un procés que manifesti relacions horitzontals de manera eficient. Per a això, proposa un model de facilitació no-violenta basat en el triangle d’efectivitat grupal, que abasta objectius, persones i processos.

• Els objectius són els resultats que esperem assolir conjuntament.
• Els processos són els mètodes mitjançant els quals prenem decisions.
• Les persones són les integrants del grup, que han de ser compreses com a ens complexos amb vivències pròpies que influeixen en la seva participació.

La facilitació ha de tenir en compte que, durant les assemblees, tots aquests aspectes interactuen i necessiten potenciar-se mútuament. Ja que potenciar només un factor per sobre dels altres pot acabar provocant que les assemblees es buidin o deixin de funcionar. Per exemple, un grup que prevalgui els objectius per sobre del procés, de manera que imposi les decisions des d’una jerarquia vertical i utilitzi les assemblees com a òrgans consultius, podria provocar la desmotivació del grup (Lorenzo i Martínez, 2001). No obstant això, un grup que potenciï el procés de presa de decisions, però sense tenir clars els objectius, podria impulsar debats interminables i abstractes que també descoratgin la participació. I, de la mateixa manera, no tenir en compte el benestar de les i els integrants del grup podria desmobilitzar-los per no sentir-se escoltats.