4. Traçant el camí cap a la institucionalització dels moviments socials

4.4. Institucionalització: èxit o fracàs?

La valoració de l’èxit o fracàs d’un moviment social dependrà del posicionament ideològic i dels objectius que aquest moviment hagi prioritzat. Hi haurà per als qui la institucionalització, juntament amb la possible desaparició del moviment social, sigui considerada un èxit, ja que això implicarà que les demandes han estat apropiades pel sistema legal institucional. Seria el cas del que es coneix com estatalització:

«El procés pel qual l’àmbit estatal assumeix el control d’una determinada problemàtica social implementant polítiques públiques, creant organismes específics i establint llits institucionals per gestionar el conflicte».

És a dir, seria la fase en què no sols les demandes socials s’han incorporat en l’agenda política, sinó que l’Administració pública es transforma per fer seves unes reivindicacions iniciades per un moviment social. Un exemple clar en seria la creació de conselleries i ministeris de Medi Ambient, mirant de donar resposta a les demandes del moviment ecologista, o els d’Igualtat, producte de les reivindicacions del moviment feminista. Aquest procés s’interpreta com un espai d’oportunitat (Buechler, 2016) que considera que la relació i negociació amb les institucions polítiques les demandes poden ser traduïdes en canvis i el conflicte, en «política», assegurant que les qüestions que prioritza el moviment no s’esvaeixin.

Però, molt sovint, la relació amb l’àmbit institucional és, si més no, sospitós. Molts moviments socials han mostrat tradicionalment desconfiança cap als partits polítics (Ibarra i Bergantiños, 2008), perquè entre altres coses, en l’absorció de les seves demandes per part dels governs, no sempre es reconeix ni es dona legitimitat a la procedència d’aquestes demandes i invisibilitza la mobilització que precedeix a la seva estatalització. És per això que, sense renunciar a la transformació institucional, alguns moviments han apostat per la creació de nous espais polítics en què els moviments socials puguin actuar sense perdre la capacitat d’autonomia: sense institucionalitzar-se ni convertir-se en partits polítics o grups d’interès. Però en altres casos s’ha apostat per crear partits de la nova política que es caracteritzen per la seva horitzontalitat i bidireccionalitat en la presa de decisions, i són «altament receptius a les demandes dels moviments socials» (Casquete, 1998, p. 212). Aquests partits, alguns de nova creació i d’altres de ja existents, miren de fer visibles les demandes dels moviments socials i destaquen perquè defensen la igualtat de drets socials, tenen una estructura organitzativa poc formalitzada i burocratitzada, disposen d’una democràcia directa i d’autonomia i compten amb participants joves, de classe mitjana, amb un cert nivell cultural i preocupats pels valors posmaterialistes.

La consideració d’una nova política intenta esborrar la imatge autoritària amb què tradicionalment s’hauria associat el marc institucional. No obstant això, molts moviments socials continuen sent poc inclinats a participar d’aquestes estratègies d’institucionalització, per exemple:

• La pèrdua del caràcter revolucionari o la moderació de la militància. Això sol comportar un descens en el nombre de manifestacions o de reunions amb representants polítics. No obstant això, no sempre podem analitzar la suposada moderació de les accions sense tenir en compte el context polític: les manifestacions poden ser més conservadores o radicals o menys i les reunions més disteses o confrontatives o menys (Coll-Planas i Cruells, 2017).

– El desgast i desmobilització de la militància. L’excés d’activitat política, de cerca d’aliances i negociacions amb partits polítics i sindicats genera un abandó de la militància més social i una pèrdua d’activistes per processos de cooptació.

– La desaparició del moviment social. Això és molt més probable en els moviments específics, que perden la seva raó de ser una vegada s’han aconseguit els objectius plantejats. Per exemple, el moviment sufragista va desaparèixer una vegada van aconseguir que es reconegués el dret de vot a les dones. En canvi, els moviments més generalistes són capaços de començar noves campanyes i reivindicacions quan aconsegueixen els objectius de la campanya anterior, de manera que renoven i reorienten la mobilització.

Però la desaparició d’un moviment pot ser també producte d’un fracàs en l’àmbit intern, quan hi ha errors en l’àmbit organitzatiu o estratègic. Podria ser el cas de processos d’encapsulació: l’aïllament o separació d’algunes organitzacions del moviment per falta de simpatia amb el sector dominant de la mobilització. Això, al seu torn, pot acabar generant processos confrontació interna per la lluita de l’hegemonia ideològica entre les diferents posicions, cosa que afebliria l’eficàcia del moviment.

– Finalment, la fusió és una altra de les vies de desgast i possible desaparició d’un moviment. Té lloc quan els objectius i la ideologia d’un moviment és acollit per un corrent dominant, de manera que la mobilització es torna prescindible.