4.2. La institucionalització com a canvi del model organitzatiu
4.2.4. La burocratització i la prestació de serveis
L’Estat prioritzaria la inclusió en l’agenda política d’aquells moviments socials amb estructures burocratitzades i centralitzades. Una burocratització que es desenvolupa mitjançant la interacció amb l’Estat i els partits polítics (Young-hwa Kim 2005, p. 14):
«les estructures burocràtiques disposen de la presència d’un líder central que és autoritzat a actuar en nom dels actors col·lectius, reduint la distància entre els nivells locals i nacionals (com en el cas de les estructures federals del moviment) i disminuint la confusió i el desacord durant les interaccions entre els membres del moviment social».
Entre els canvis estructurals i organitzatius que produeix la burocratització, es destaca la complexitat que adquireixen les tasques organitzatives en l’àmbit administratiu i jurídic, així com unes accions menys reivindicatives i més centrades en la prestació de serveis finançats, en la majoria dels casos, amb diners públics. En aquest cas, l’Estat manté la funció de regular i finançar els serveis, mentre que les associacions, oenagés o empreses, s’encarreguen de proveir-los i gestionar-los. D’aquesta manera, les associacions s’enfronten a una cultura estatalista que els permet participar en el context institucional, malgrat les possibles conseqüències, com per exemple:
- Un control més gran per part de l’Estat sobre l’associacionisme, sotmetent-lo a un «sistema de vigilància i control local»(Tilly, 2004, p. 285).
Per exemple, no podem entendre el sorgiment del Fòrum de Vida Independent i Diversitat sense tenir en compte com el moviment associatiu de la discapacitat, sorgit durant la transició i amb una clara orientació reivindicativa, va anar despolititzant-se progressivament per passar a ser fonamentalment proveïdor de serveis públics (Díaz, 2008). Davant aquest procés de burocratització, l’FVID sorgeix amb una clara voluntat reivindicativa l’any 2001 i, com assenyalen a la seva pàgina web, amb un model d’organització horitzontal: una comunitat basada en la participació directa i en igualtat de condicions, en què «no hi ha una presidència ni una junta directiva, ni tan sols disposem d’identificació fiscal, i el nostre pressupost és de 0 €».
- Una desresponsabilització institucional, ja que existeix un menor compromís per part de les institucions per resoldre les problemàtiques socials, així com una mercantilització i neoliberalització del benestar social (Kriesi, 2016) mitjançant la privatització i comercialització de serveis a canvi de diners públics (Funes, 2011). Per això, sovint es reivindica que alguns serveis siguin prestats directament per l’Administració pública.
Per exemple, els centres de planificació familiar que van néixer en l’àmbit comunitari del moviment feminista els anys de vuitanta i, més tard, a partir de 1991, es van incloure a la xarxa de sanitat pública, passant a ser gestionats directament des de l’Estat (Ruiz, 2009). Aquest tipus d’absorció, al seu torn, es converteix en un problema per a determinades associacions la intenció de les quals és incidir directament en la realitat que volen canviar i oferir serveis específics al col·lectiu que representen, com per exemple la Fundació Surt, que neix el 1993 a Barcelona amb l’objectiu d’aportar eines i fer costat a les dones en la incorporació al món laboral (Ruiz, 2004, 2009).
- Una desmotivació per part de les persones activistes i una pèrdua de representativitat que es tradueix en l’aparició de «nous lobbies» (Della Porta i Diani, 2011, p. 308).
Per exemple, Ruiz (2004, 2009) assenyala la invisibilitat que en determinats moments han tingut les reivindicacions col·lectives del feminisme a causa de la potent capacitat de representació que té l’Estat: les demandes reclamades per les associacions eren absorbides per les institucions, passant al terreny polític i invisibilitzant el treball previ dut a terme pel teixit associatiu.