4.1. Introducció
Els moviments socials miren de qüestionar alguna política o condició social de què responsabilitzen les institucions, cosa que revela una manifesta tensió cap aquestes mateixes, rebuig o distanciament (Buechler, 2016). De manera que, en el context de l’estudi dels moviments socials, quan parlem de procés d’institucionalització, sol fer-se referència a la fase final del procés de mobilització (Kriesi, 2016; Tarrow, 2012). En aquesta última fase, el moviment social ha perdut completament el caràcter conflictiu i revolucionari, s’ha desradicalitzat (Morgan, 2007), ha jerarquitzat la seva estructura organitzativa (Ibarra, 2000) i ha adquirit una forma de funcionament cada vegada més similar a la dels grups d’interès i partits polítics.
Com veurem a continuació, podem analitzar el procés d’institucionalització dels moviments sobretot des de dues perspectives. D’una banda, posant el focus en els possibles canvis de model organitzatiu, seguint propostes teòriques de la mobilització de recursos. D’altra banda, atesa l’orientació i estratègia política del moviment en relació amb el context institucional de cada moment, seguint les propostes teòriques de l’estructura d’oportunitat política.
Però la institucionalització equival realment a la fi dels moviments socials? Per autores com Ferrée i Martin (1995) no vol dir un abandó dels objectius ni de les pràctiques, ni una desradicalització de la mobilització, sinó un interès per continuar en el temps. Un exemple seria el moviment feminista estatunidenc, la preocupació del qual és la supervivència de les organitzacions. Aquesta supervivència necessita efectivitat, de manera que les associacions poden dependre de les institucions estratègicament. Així mateix, autors com Alain Touraine o Manuel Castells han previst la possible coexistència de models revolucionaris i reformistes, en funció de l’orientació ideològica de la mobilització (Pichardo, 1997) i la seva relació amb les institucions (Santamarina, 2008). Si prenem com a exemple algunes de les mobilitzacions que actualment ens envolten (el moviment feminista, LGTBI+, antiracista o anticapacitista), veiem que part de les seves demandes han estat absorbides per les institucions (Coll-Planas i Cruells, 2017), mitjançant la creació d’organismes i el desenvolupament de polítiques públiques (Ruiz, 2009), però que, al seu torn, continuen existint accions reivindicatives i protestes en formes de manifestacions als carrers.