3.4. Elements addicionals per a la recerca en moviments socials
3.4.6. Allò afectiu en els moviments socials
Algunes de les teories sobre els moviments socials han intentat mostrar i reforçar l’anàlisi de l’acció col·lectiva, en tant que protagonitzada per actors racionals. Aquests marcs analítics, com s’ha exposat, han estat clau per a la superació d’interpretacions prèvies del comportament col·lectiu, enteses únicament com a producte de masses amorfes i arrossegades per inclinacions irracionals, en la línia del que plantejaven autors com Le Bon i Ortega y Gasset, tal com hem vist en l’apartat «1.2. L’era de les multituds».
«En la primera meitat del segle passat, les emocions estaven en el centre d’estudis d’acció col·lectiva. L’acció col·lectiva era vista com una resposta irracional al descontentament i les emocions s’equiparaven amb la irracionalitat. Com a reacció a aquests enfocaments, les anàlisis acadèmiques dominants sobre la participació en l’acció col·lectiva van canviar cap a explicacions racionalistes, estructurals i organitzacionals».
Tanmateix, la dimensió racional no anul·la necessàriament l’afectiva o emocional, com ja hem vist en l’anàlisi de les dinàmiques grupals i assembleàries («1.3.5. Cossos, afectes i subjectivitats»); un raonament aplicable també a l’anàlisi dels moviments socials en un sentit més ampli. En aquesta línia, podem destacar la perspectiva culturalista, impulsada per Jeff Goodwin i James Jasper (1999). Com una crítica a la teoria de les oportunitats polítiques, defensa que els membres d’un moviment social no trien les maneres de confrontació únicament pel pragmatisme racional, sinó que les emocions exerceixen un paper clau a prioritzar unes formes de confrontació enfront d’unes altres. Només d’aquesta manera podem explicar l’existència de confrontacions en contextos de probabilitat d’èxit dubtosa o la persistència en l’actualitat de maneres de confrontació directes i episòdiques. S’entén així que l’anàlisi racional i l’elecció emocional configuren una cultura en cada moviment.
Un exemple serien les manifestacions per la mort de Nahel Merzouk, un jove de 17 anys de l’extraradi parisenc d’ascendència marroquina i algeriana, mort a causa d’un tret de la policia francesa. Després de la difusió del vídeo de la mort de Nahel al municipi de Nanterre, es van succeir protestes durant juny i juliol de 2023, amb concentracions i fins i tot la presa de comissaries de policia i altres edificis de l’Administració pública. En aquesta mena d’esdeveniments, la necessitat de manifestar la indignació pròpia pot ser un motiu més que suficient per encoratjar a la confrontació, sense perjudici que posteriorment o paral·lelament es gestin altres pràctiques de confrontació que corresponguin més a un repertori de confrontació nou.
La ira i la indignació, per exemple, són considerades emocions bàsiques que funcionen com a motor per a la mobilització, perquè construeixen el marc de motivació. Les i els activistes s’esforcen a canalitzar i crear indignació i ira moral a partir de les quals crear el camp d’identitat dels antagonistes. A més, els moviments socials poden esdevenir espais on posar en comú emocions determinades i arribar a transformar-les, com assenyalàvem també en la secció «3.4.2. Els marcs de l’acció col·lectiva i els camps d’identitat»:
«La gent s’ha pogut sentir desconcertada per alguns aspectes de la realitat i tracta d’entendre el que està passant. Poden buscar altres persones amb experiències similars i un moviment social pot proporcionar un entorn per intercanviar experiències, contar les seves històries i expressar els seus sentiments».
Així mateix, és evident que l’activació dels components emocionals ha estat una eina per enfortir tant la solidaritat interna com l’adhesió externa al moviment i, en definitiva, per afavorir la sostenibilitat a llarg termini d’un moviment. Per exemple, Ane Larrinaga (2018) assenyala com les emocions són un factor motivador de l’acció col·lectiva, atès que posseeixen un fort impacte en la construcció de la cohesió interna dels grups mobilitzats i nodreix d’energia l’acció col·lectiva del moviment, de manera que li proporciona adhesió social i ajuda la seva sostenibilitat en el llarg termini. Les persones activistes, per tant, tracten de reforçar les lleialtats de grup; tracten, per exemple, d’inspirar orgull i calmar els temors pels efectes negatius que l’ús de l’acció col·lectiva contenciosa pugui tenir sobre elles.
A tall d’exemple, podeu visionar el testimoniatge d’una manifestant del 15M responsable de la comissió de neteja en la plaça del Sol a Madrid, on podem observar el canvi que les emocions arriben a provocar en les persones.
Recapitulant, podem sintetitzar afirmant que la metodologia d’estudi dels moviments socials n’incrementa l’eficàcia en la mesura en què atén el micropolític, en la mesura en què concentra la seva atenció no en els moviments, sinó en les famílies o cicles de moviment, en la mesura en què supera les rigideses academicistes i aprèn dels moviments i, també, finalment, en la mesura en què atén els afectes que es creen en un moviment social.