3.4. Elements addicionals per a la recerca en moviments socials
3.4.4. La no conveniència de prendre el moviment social com a unitat d’anàlisi
La segona línia argumental addicional per a l’estudi dels moviments socials refereix a la necessitat d’estudiar-los en plural. La majoria de la recerca parteix encara d’una concepció del moviment social com a unitat d’anàlisi. Això provoca problemes que dificulten fins i tot la comprensió dels mateixos moviments. Doug McAdam (2002, p. 244) ho expressa de manera clara:
«(…) la persistència de certes convencions metodològiques i conceptuals en aquest camp continua enfosquint, al meu judici, diverses veritats simples que per als activistes són evidents des de fa ja molt de temps. Aquestes veritats inclouen els quatre enunciats següents: 1) els moviments socials no són entitats discretes, semblants a organitzacions; 2) en general ,els moviments socials són inseparables de les famílies de moviments, més àmplies i ideològicament coherents (Della Porta i Rucht, 1991), en què estan enclavats; 3) com va dir Sydney Tarrow (1983, 1989) fa temps, el que hauríem de mirar d’explicar és el sorgiment i la caiguda d’aquestes famílies o cicles de protesta; 4) la major part dels moviments socials en tenen com a causa d’altres i les eines tàctiques, organitzatives i ideològiques que proporcionen a lluites posteriors».
Prendre seriosament les veritats suggerides per McAdam implica focalitzar l’atenció no en els moviments socials com a unitats d’anàlisi, sinó en els cicles de protesta en què s’inscriuen. Els anomenats cicles de protesta formen part substancial de l’enfocament teòric proposat per Sydney Tarrow. Els entén com una onada d’accions col·lectives –i les reaccions que susciten– amb una freqüència, intensitat i formes que primer creixen i després declinen amb una certa proximitat cronològica, estenent el conflicte per tot el sistema social, des dels sectors tradicionalment més mobilitzats als menys mobilitzats i induint alhora una renovació dels repertoris d’acció col·lectiva. El primer dels moderns cicles de protesta sorgeix cap al 1848 i finalitza en el període d’entreguerres, quan el moviment obrer és el seu màxim protagonista i l’inductor d’una part substancial del desenvolupament societari posterior. El segon cicle modern de protesta transcorre en la seva fase d’apogeu entre la dècada dels seixanta i els primers vuitanta, període que emergeixen els anomenats nous moviments socials. Finalment, la segona meitat dels noranta, es constaten els inicis d’un nou cicle de protesta que arriba fins a les primaveres àrabs, els 15-M i els moviments d’indignats al planeta.
Aquest segon element indica que els moviments s’han de situar dins del cicle de protesta, una família de moviment més àmplia i cronològicament a l’entorn. Aquesta teoria ens permet entendre de manera positiva el contagi dins dels moviments: és més fàcil l’emergència de nous moviments quan prèviament n’han sorgit d’altres en un període relativament curt de temps.