3.3. Els enfocaments teòrics d’estudis dels moviments socials
3.3.4. L’enfocament del procés polític
Aquest és un enfocament que tracta d’explicar no uns moviments socials determinats (com pressuposava l’enfocament anterior), sinó l’emergència i l’impacte de gran part dels moviments socials. Parteixen, doncs, de les manques dels enfocaments del comportament col·lectiu i de l’enfocament de la mobilització de recursos, i del fet que l’emergència de la majoria dels moviments socials presents en la història moderna no es pot atribuir ni a les necessitats de la gent ni a la desorganització de les societats ni tampoc a la capacitat estratègica dels primers activistes.
Per contra, el carburant i l’energia dels moviments socials sorgeixen de l’existència d’un procés polític que dona lloc a l’obertura d’una oportunitat política, entesa com una circumstància que possibilita assolir objectius programàtics a un cost més baix (Tilly, 1978), que els moviments saben utilitzar. Els moviments, per tant, es relacionen més amb les oportunitats i menys amb les privacions i dificultats. Toca, doncs, tractar de les dimensions de les oportunitats polítiques per als moviments socials, de la mà de Sidney Tarrow i Charles Tilly, dos dels analistes més influents d’aquest enfocament.
Tots dos parlen d’estructura d’oportunitat política per referir-se a les dimensions de l’entorn polític que ofereixen incentius perquè la gent participi en moviments socials, atès que afecten les expectatives d’èxit o fracàs. Ho fan quan es produeixen canvis en l’estructura d’oportunitat política que faciliten la dinàmica dels moviments socials. En concret, les dimensions del procés polític que afavoreixen el creixement de les oportunitats polítiques són les següents:
- El grau d’obertura o tancament de l’estructura política a nous actors socials. Els moviments apareixen no quan les oportunitats per participar estan tancades, sinó quan hi ha un accés parcial, això és, quan hi ha possibilitats, difícils, però no impossibles, de franquejar els murs de la participació.
- Els canvis en els alineaments dels governs. Quan hi ha inestabilitat política i electoral és més fàcil que sorgeixin moviments socials. La inestabilitat és un factor que fomenta l’acció col·lectiva.
- La disponibilitat de persones aliades influents. La presència de persones aliades influents també és un altre dels factors que incentiva l’emergència de moviments socials, en el sistema polític, judicial o mediàtic. Sense elles és molt dificultós el naixement d’un moviment social nou. Així mateix, també pot ser una oportunitat un esdeveniment que generi indignació pels opositors del moviment o davant una notícia viral que provoqui suport popular a les reivindicacions de l’organització.
- Les divisions entre les elits. Aquestes divisions incentiven els grups amb menys recursos a utilitzar l’acció col·lectiva contenciosa. Troben, en el millor dels casos, persones aliades o, en d’altres, tercers contendents que poden mediar entre elles i les autoritats.
L’encreuament de diverses oportunitats polítiques en un territori i temps específic generaria una estructura determinada de contesa política. És a dir, una amalgama de possibilitats que un moviment social pot utilitzar a favor seu, com si es tractés de recursos externs, una interacció multidireccional i canviant entre col·lectivitats polítiques que es podria graduar des de l’aliança fins a l’oposició. Aquest aspecte és precisament en el que se separa més la teoria de mobilització de recursos de la teoria de l’estructura de les oportunitats polítiques. Mentre que la primera se centra especialment en els recursos interns i tracta el movimentisme com una manera d’emprenedoria política, la segona emfatitza la importància de circumstàncies externes de les quals el moviment té poc o cap control, més enllà d’aprofitar-les mitjançant la confrontació. A aquest efecte, els moviments utilitzaran un conjunt de pràctiques per a l’enfrontament contra els seus opositors i les autoritats, al qual es denomina repertori de confrontació.
Des d’una perspectiva sociohistòrica, podem veure com aquests repertoris de confrontació s’han anat modificant de manera considerable. Seguint Tarrow i Tilly, podríem sintetitzar els canvis principals de la manera següent:
1. Repertoris de confrontació antics. Són els que s’utilitzen abans del segle XVIII. Aquests es basaven en accions de tipus directe, violent, episòdic i sense una organització que durés en el temps, com l’ocupació de terres, els tumults per la mort d’un membre de la comunitat o les guerres de religió (Tarrow, 2012).
Un exemple d’aquests repertoris serien els tumults per pa analitzats per E. P. Thompson (2019). Es produïen a diferents parts d’Europa del segle XVI, quan els preus del gra i el pa augmentaven per sobre del que la població considerava just. En aquestes circumstàncies la població s’organitzava per ocupar graners i molins. I un cop presos aquests espais, es confiscava el producte, que es venia a un preu molt més baix.
Un altre exemple proposat per Tarrow són les cremes de les oficines de recaptació d’impostos de la Corona anglesa en les colònies nord-americanes durant el segle XVIII. En aquestes confrontacions, els assaltants arribaven a penjar els recaptadors d’impostos de manera pública, en protesta per l’alta pressió fiscal envers els colons.
Com podem observar, en aquestes confrontacions es buscava un enfrontament directe amb l’opositor –l’especulador de gra, el recaptador d’impostos– i sobre el qual s’exercien danys físics, però ràpidament es dissolien, un cop feta una acció confrontativa, i no generaven organitzacions que mantinguessin una estratègia a mitjà o llarg termini.
2. Repertoris de confrontació nous. A finals del segle XVIII, es consolida un altre repertori de confrontació que es caracteritza per ser indirecte, pacífic i sostingut en el temps per entramats organitzatius: com les manifestacions, les concentracions, les acampades, la recol·lecció de signatures o la vaga. De fet, aquestes accions són modulars, en tant que es poden adaptar a molts contextos diferents.
Un exemple històric és l’abolicionisme britànic dut a terme entre 1780 i 1833, que va culminar amb l’Acta de reforma que prohibia la possessió d’esclaus. Aquest moviment aglutinava una amalgama d’organitzacions protestants, catòliques, atees, reformistes, laboralistes i civils que convergien en l’abolicionisme. La seva estratègia de confrontació es va basar en el peticionisme massiu, derivat de la pràctica peticionista en què ciutadans britànics demanaven als parlamentaris reformes de tota mena mitjançant l’ús de correspondència. És a dir, van decidir enviar massivament cartes al Parlament britànic en què els associats a aquestes organitzacions i ciutadans del carrer expressaven la necessitat de prohibir el tràfic i la possessió d’esclaus.
En aquest cas podem veure clarament que:
- Es basa en una pràctica indirecta, ja que no recorre a una confrontació directa contra els traficants o posseïdors d’esclaus, sinó a una institució parlamentària perquè prohibeixi les seves activitats.
- Utilitza un mitjà pacífic però disruptiu, és a dir, que afecta la quotidianitat de la institució interpel·lada: la recepció d’aquest lliurament massiu de cartes provocava interrupcions en el funcionament regular de la institució i una pressió mediàtica derivada de la singularitat d’aquests esdeveniments.
- Se sustentava en un entramat d’organitzacions diverses que podien ser opositores en altres temes (religiosos, polítics, socials, etc.), però que coincidien en el seu rebuig a la pràctica de l’esclavitud.
Ara bé, aquest canvi d’un repertori antic de confrontació a un de nou, que explicava els canvis conductuals en enfrontaments socials, no es va donar en bloc ni de manera totalitzadora. Els exponents d’aquesta teoria assenyalen que abans del segle XVIII es podien trobar confrontacions entre catòlics i protestants, sostingudes organitzativament i durant llargs períodes de temps a través de les seves diferents organitzacions religioses. També en l’època contemporània podem trobar ocupacions de terra, un tipus de confrontació propi del repertori antic. Per exemple, en les ocupacions per al cultiu exercides pel Moviment dels treballadors rurals sense terra (MST) del Brasil (Rodríguez, 2018) o l’ocupació de solars per a l’autoconstrucció d’habitatge a Rio de Janeiro (Gledhill, 2010).
D’aquesta manera, el que defensa aquest enfocament és que el canvi va ser gradual. I es va deure al fet que certes circumstàncies van actuar com a oportunitats polítiques, de les quals els moviments tenien un control relatiu o escàs, però que va facilitar pràctiques del repertori de confrontació nou. Aquestes circumstàncies van ser:
1. La circulació de la lletra impresa, que es manifestava en el sorgiment de pamflets, diaris, llibres i correspondència. Possibilitada per la invenció i difusió de la impremta, la circulació de la lletra escrita va permetre difondre idees i esdeveniments que incitaven a la confrontació.
D’aquesta manera, l’abolicionisme britànic es va inspirar en les idees de la Revolució Francesa que va tenir lloc el 1789, i alhora els revolucionaris francesos es van inspirar en la victòria de la Revolució Americana que va esclatar el 1765.
Cal assenyalar que durant aquesta època té lloc un creixement exponencial de pamflets i diaris que abordaven assumptes socials, que permetien a ciutadans d’un país inspirar-se en les confrontacions que es donaven en altres parts del món; a més de poder informar els seus membres de les accions confrontatives que una organització exercís a diferents localitats. El mateix peticionisme massiu que hem exposat anteriorment és una acció que aprofita la circulació de la lletra impresa al màxim: col·lapsar el Parlament britànic, però també procurar la publicació de cartes en els diaris de l’època.
2. El sorgiment de l’associacionisme permetia coordinar accions a territoris amplis que desbordaven l’àmbit local i sostenir-les al llarg del temps. Ja hi havia organitzacions religioses i comercials abans del segle XVIII, però és a finals d’aquest segle quan es converteixen en un fenomen habitual el sorgiment d’organitzacions de caràcter secular que tenen objectius que no impliquen necessàriament l’interès privat.
Tornant a l’exemple de l’abolicionisme britànic, hi havia associacions laiques configurades per ciutadans lliures que no aconseguirien cap benefici econòmic de la prohibició de l’esclavitud.
3. La consolidació de l’Estat modern va possibilitar la centralització de l’autoritat, la qual cosa va permetre accions indirectes envers Governs i òrgans estatals per tal de generar altres polítiques. Com que hi havia un Estat modern, hi havia un parlament o una prefectura de l’Estat a la qual plantejar les reivindicacions. Com ens recorda Tarrow, no era un objectiu en la consolidació de l’Estat modern facilitar l’execució d’un repertori de confrontació nou, però paradoxalment ha estat un element possibilitador.
Aquestes tres oportunitats polítiques entreteixien una estructura multifactorial que va possibilitar traslladar gradualment les formes de confrontació antigues per les noves (Tarrow, 1993; Tarrow, 1996). I, de fet, continuen operant avui dia alhora que continuen evolucionant cap a noves formes. De la mateixa manera que la circulació de la lletra impresa va permetre la coordinació i difusió de maneres de confrontació, les xarxes socials van obrir nous canals de comunicació i organització que, entre altres possibilitats, van contribuir a la creació i difusió d’acampades a zones públiques durant la primera dècada del segle xxi, per exigir reformes democràtiques i econòmiques en les últimes dècades.
El 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouazizi, un jove tunisià de 26 anys, es va immolar públicament com a protesta per la confiscació de la seva parada de fruites per part de les autoritats. Va ser un cas de desesperació que va iniciar acampades en les principals ciutats de Tunísia per exigir millores democràtiques al país. Ràpidament, aquestes protestes es van estendre per la franja nord-africana en el que es coneix com a Primavera Àrab, nom que és una picada d’ullet a les revoltes obreres de 1848 coneguda com la Primavera dels Pobles.
El 15 de maig de 2011 es repetiria un fenomen similar conegut com el 15M, en què diferents col·lectius com Democracia Real Ya, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Jóvenes sin Futuro, ATTAC i ciutadans del carrer van començar a ocupar les principals places de municipis de l’Estat espanyol. Les seves reivindicacions eren enormement plurals i àmplies, però anaven majorment en la direcció de democratitzar institucions per evitar un tracte polític preferent a les entitats financeres i bancàries que havien iniciat la crisi mundial mitjançant la venda d’actius tòxics: paquets d’accions que no anaven a generar benefici als seus compradors perquè majorment eren hipoteques que no es podien pagar.
El 17 de setembre del mateix any es donaria l’acampada del Zucotti Park, a Wall Street, el districte financer de Nova York. Inspirats en el 15M, es reivindicava la necessitat de vigilar les entitats financeres que havien provocat una crisi global.
Com expliquen Toret (2015) i Graeber (2013), aquests moviments estaven interconnectats a través de les xarxes socials, a la qual cosa s’hi suma que les acampades es convertien en un ecosistema de diferents col·lectius que mantenien la confrontació amb les autoritats: des de grups reformistes fins a anarquistes, feministes, migrants, anticapitalistes, etc. I les seves reivindicacions, encara que de manera difusa, es dirigien cap als Governs i òrgans estatals dels seus països respectius, als quals acusaven de desistiment de funcions. Aquestes accions utilitzaven les oportunitats polítiques esmentades per exercir acampades que responien al nou repertori de confrontació: eren sobretot indirectes, pacífiques i organitzades amb l’objectiu de sostenir-se més enllà d’un episodi puntual.