3.3. Els enfocaments teòrics d’estudis dels moviments socials
3.3.2. L’enfocament de la mobilització de recursos
L’eix articulador de l’enfocament es basa en l’estudi del potencial organitzatiu dels moviments a fi de donar forma als interessos individuals. La qüestió radica no en els perquès de la mobilització, sinó en el com. Els plantejaments bàsics de l’enfocament són els següents:
- Els moviments socials han de ser explicats i compresos en funció d’una teoria de l’acció col·lectiva.
- No hi ha cap diferència fonamental entre l’acció col·lectiva institucional i l’acció col·lectiva no institucional. Ambdues pressuposen l’existència de conflictes d’interessos construïts com a relacions institucionals de poder o com a extensió seva.
- L’acció col·lectiva implica la persecució racional d’interessos per part d’individus i grups.
- L’existència de conflictes, frustracions i tensions és una característica permanent del desenvolupament de les relacions de poder en les societats i, per tant, no pot servir com a explicació causal de la formació dels moviments.
- Els moviments, per contra, es formen per la variació en els recursos organitzatius. Aquesta variació és el carburant real dels moviments: si es disposa de capacitat per mobilitzar recursos, llavors el conflicte pren veu pública i, fins i tot, pot convertir-se en moviment social.
- La mobilització suposa l’existència d’una organització formalment estructurada, que es coneix com a OMS (organització d’un moviment social), que impulsa i és determinant per a la mena del moviment social. Per exemple, Greenpeace seria una OMS del moviment ecologista.
Els autors més coneguts són John D. McCarthy, Mayer M. Zald i William Gamson. Parteixen, com s’apuntava abans, de l’anàlisi de l’OMS, les organitzacions dels moviments socials i les estratègies que fan servir per fer avançar els seus interessos. Destaca el concepte empresari polític a fi de significar la persona o el grup de persones que dissenyen l’estratègia que s’ha de seguir. L’aportació més important de l’enfocament és precisament aquesta, l’estudi de la part de la dinàmica dels moviments, això és, l’estudi de l’ús de l’estratègia i els recursos per la mobilització. Suposa, per tant, un avenç en l’estudi dels moviments socials. Mentre l’enfocament del comportament col·lectiu identificava els moviments amb una precisió molt acceptable, aquest enfocament mira d’identificar correctament la seva activitat. Però sobretot és important l’aportació de l’enfocament, atès que qüestiona els pressupostos del comportament col·lectiu: el carburant dels moviments socials no és les tensions estructurals; el que n’explica el sorgiment radica en l’ús dels recursos adequats per a la mobilització.
Les crítiques no van trigar a arribar. Fonamentalment pel fet que tendeix a identificar els moviments amb les organitzacions dels moviments socials. Els moviments són sempre més que les organitzacions que engloba. Per tant, aquesta identificació, fins i tot en una sobredimensió del paper de les OMS, ocasiona distorsions considerables en l’estudi dels moviments socials. Estudiar les OMS és important, però sempre sense caure en aquesta identificació ni sobredimensionar (la potència dels moviments és molt més que la suma de les OMS). Les OMS, per contra, mantenen l’energia dels moviments quan s’arriba a èpoques amb menys capacitat mobilitzadora i alhora són útils per a la intermediació amb les institucions.