3.2. Per què cal estudiar els moviments socials?
3.2.2. Recurrència històrica com a producte dels subjectes governats
Els moviments són creacions inèdites i alhora recurrents de nous subjectes polítics o de nous temes polítics i, generalment, amb innovacions en el repertori d’acció col·lectiva. Dibuixen una nova realitat i ho fan, a més, amb creacions innovadores que s’anticipen al seu temps.
No són anècdotes passatgeres ni tampoc excepcions històriques. Són, per contra, una de les variables centrals de la història. L’estrany no és protestar, sinó el contrari. Immanuel Wallerstein (1997) comença un dels seus llibres afirmant que «l’oposició a l’opressió és consubstancial a l’existència de sistemes jeràrquics». No poques vegades aquesta oposició, aquesta indignació, s’ha fet latent mitjançant la creació del construir comú, del desig de llibertat, de singularitat, de potència com a diferència radical amb el poder. La història és un recorregut infinit en què sempre es troben aquestes agregacions col·lectives: per exemple, les revoltes de la població negra esclavitzada al Brasil i la creació de llocs de resistència com els quilombos; els moviments de les sufragistes pel dret al vot a Anglaterra; les primeres expressions associatives i de socors mutu del que després es va reconèixer com a moviment obrer a Alemanya; o ja al segle xx–xxi, els moviments pels drets de la població negra, pacifistes, ecologistes, estudiantils o contraculturals.
És d’interès, per tant, observar com aquests subjectes inicialment percebuts com a febles s’organitzen, es construeixen, es narren d’altres maneres als del poder i, com minories actives, passat un temps, generen una dinàmica d’acció col·lectiva-contenciosa per modificar la seva situació. En aquest camp, és d’obligada referència l’obra d’EP Thompson, La formación de la clase obrera en Inglaterra (2012), en què l’autor mostra que les classes, lluny de ser fenòmens donats, sorgeixen per la dinàmica associativa.
La dinàmica és sens dubte complexa i alhora rica per a totes les persones interessades en la producció de societat. Ofereix un pla analític en el que es coneix com subjectivitat; referint-se al moviment feminista, Rosi Braidotti (2000, p. 193), diu:
«(…) elaborar una subjectivitat política feminista requereix com a condició prèvia reconèixer que hi ha una distància entre la dona i les dones de la vida real. Teresa de Lauretis va definir aquest moment com el reconeixement d’una diferència essencial entre la dona com a representació (la dona com a imago cultural) i la dona com a experiència (les dones reals com a agents de canvi)».
Aquest pla de producció de diferència, de creació d’altres representacions socials, és clau en tots els moviments. Estudiar-lo detalladament és sens dubte un tema central en les ciències socials. Com les dones comencen a pensar-se i autopercebre’s de manera diferent a com les percep el poder? Com ho van fer els obrers del segle xix? A mode de fàbrica de porcellana sorgeixen processos constituents lents, multicausals, de discussions de tu a tu, que generen en un determinat moment, tal vegada per factors desencadenants, una veu pública, una altra representació, un nou subjecte –diguem-ne obrer, dona, negre, indígena, transsexual, lesbiana o queer– que ja no admet ser un ningú, que se subjectivitza, que esdevé un actor públic, polític, i que recorre a l’eina que tenen els subjectes governats: ajuntar-se amb altres i començar una ruta de mobilització que faci la seva vida millor.