2. Processos col·lectius i acció social

2.5. La resistència i l’alternativa des d'allò col·lectiu

2.5.2. A què anomenem resistència?

En un breu relat de Herman Melville, titulat Bartleby, el Escribiente (Melville, 2012), hi trobem un exemple clàssic sobre la conceptualització de la resistència molt pròxim al sentit comú, però que expressa el poder de transformació de la resistència.

En Bartleby, protagonista del relat, és un nou treballador en unes oficines de Nova York. Si bé desenvolupa la seva feina amb normalitat i eficiència, a cada petició del seu cap sempre respon amb un «preferiria no fer-ho», fins que arriba al punt que és acomiadat i continua amb la mateixa resposta com a contestació, fet que obliga el cap a traslladar les oficines en un altre edifici i que en Bartleby s’estigui al mateix lloc.

De les múltiples interpretacions sobre aquest relat, n’hi ha una que ens exhibeix la primera definició sobre la resistència: la resistència com l’oposició frontal, ferma i constant enfront d’una persona, institució o situació de poder.

Un element central en la resistència és el de produir un contraefecte al que la posició de domini està provocant, com els mandats del cap d’en Bartleby, que el porten fins al punt de traslladar les oficines. D’aquesta resistència, n’emergeix una transformació de les condicions, circumstàncies i contextos inicials on hi havia una situació de poder.

La resistència entesa com a confrontació pot adoptar diverses formes, discursos i pràctiques, en funció del col·lectiu que la faci, el moment sociohistòric i l’esdeveniment a què es resisteix. Així mateix, la resistència pot prolongar-se en el temps o tenir una durada molt concreta; igual que el seu impacte pot ser molt limitat o canviar tot un país. Algunes resistències molt conegudes poden ser violentes o traumàtiques, com la del monjo budista que es va immolar com a forma de protesta enfront del president Dihn Diem el 1963, fins a d’altres de molt pacífiques com les resistències indígenes al voltant del món, com a Amèrica i Àsia, per protegir la seva cultura i la terra o la Marxa de la sal –de més de 300 km de recorregut– encapçalada per Gandhi el 1930 per protestar pel monopoli en l’extracció de sal per part de la Gran Bretanya, passant per tota mena d’accions locals i quotidianes en tota mena d’organitzacions com a manera de microresistències enfront de la precarització, la injustícia o la desigualtat (Ramírez-Casas del Valle et al., 2022).

La resistència en Foucault

Michel Foucault entén la resistència com una condició inherent a les relacions de poder. Una relació de poder implica que hi ha almenys dos nodes o parts en aquesta relació (dues persones, dos grups, una institució i un col·lectiu, etc.). Aquesta relació de poder estaria travessada per unes condicions històriques, polítiques, econòmiques, socials i culturals, i que, com a resultat, provoca un efecte en totes les parts: una posició de prioritat enfront d’una altra de postergació, un lloc de dominació enfront d’un altre de subjugació, una condició de privilegi i una altra de desavantatge, etc.

Una de les citacions més cèlebres de Foucault defineix la resistència precisament i diu: «on hi ha poder hi ha resistència, i no obstant això (o millor: pel mateix), aquesta mai està en posició d’exterioritat respecte del poder» (Foucault, 2014, p. 116). Amb aquesta frase, el que l’autor francès descriu és que, en el poder, com que es tracta d’una relació, sempre hi ha punts i possibilitats de transformar o modificar l’efecte de postergació, subjugació o desavantatge que emergeix d’aquella relació. Això és, el col·lectiu en desavantatge sempre està vinculat amb l’actor privilegiat mitjançant la relació de poder i, per tant, sempre hi hauria la possibilitat de modificar o transformar aquesta relació, això és, resistir (sense convenir que sigui un procés senzill, ràpid ni agradable). Per analitzar fenòmens de resistència, llavors, hem d’atendre a les pràctiques quotidianes i locals de les persones i els col·lectius, i no a les estructures macrosocials o a les institucions en abstracte. És aquí on trobarem les pràctiques i accions de resistència.

La resistència i el col·lectiu en Rossi Braidotti i Donna Haraway

Però com ho podem fer perquè no torni a reproduir-se la relació de poder? Què passa amb el dolor, els afectes i les condicions d’opressió que el col·lectiu en desavantatge pateix en aquesta relació de poder? Potser no existeixen altres concepcions sobre la resistència que considerin una lògica que no sigui masculina, bel·ligerant i violenta? I, sobretot, què passa immediatament després de l’acte de resistència?

Aquesta mena de preguntes són les que s’han fet autores com Rossi Braidotti i Donna Haraway. Si bé el treball acadèmic de totes dues autores abraça diferents aspectes socials, filosòfics i ètics molt interessants i rellevants, ens centrarem en els que tenen a veure amb proposar una altra accepció sobre la resistència, la transformació social i allò col·lectiu.

En aquest sentit, per Braidotti (2020), és necessari replantejar-nos què entenem per allò col·lectiu, així com les relacions entre els elements que componen aquest concepte. L’autora ens dirà que, per afrontar qualsevol mena d’injustícia, tensió o problemàtica, hem de replantejar-nos l’acció col·lectiva i partir del fet que «estem-(tots)-ficats-en-això-junts-però-no-som-un-i-el-mateix».

Una cosa similar serà el que planteja Haraway (2019) quan analitza els motius que han portat la humanitat a un punt insostenible si continuem així en pocs anys: en l’econòmic, sota la lògica capitalista i la desigualtat creada; en l’ecològic, amb la desaparició d’espècies, la desforestació o el canvi climàtic; o en el tecnològic, amb la possibilitat de destruir el nostre propi planeta amb una arma nuclear en qüestió de segons.

Per transformar aquesta realitat des d’allò col·lectiu, és necessari que creem un altre vincle per i amb els altres. Un vincle ja no basat en conceptes que tots coneixem com la responsabilitat, sinó en la respons-habilitat (de l’anglès, response-ability, fent un joc de paraules amb el terme responsibility), això és, la capacitat que com a col·lectiu tinguem la responsabilitat i habilitat de donar resposta als nostres actes i proposar solucions eficaces que no causin més danys o sofriment. Aquesta «respons-habilitat» es converteix en un deure per a tot el col·lectiu, que aprèn i escolta per aconseguir el canvi o la transformació social.

Aquestes redefinicions d’allò col·lectiu assumeixen que és impossible no pensar en l’altre que ens envolta per dur a terme qualsevol acció. Però aquest altre no està format solament pels nostres coneguts, família o persones amb qui compartim una identitat o una posició ideològica. Juntament amb tots ells, els rius i oceans com a font d’aigua i llar d’animals; les plantes com a base d’un ecosistema; els animals com a éssers que també senten; o la tecnologia com a element indispensable de la societat actual són actors que, en conjunt, componem un nou subjecte social de manera indissociable. I per molt que vulguem pensar que no formem un tot interconnectat amb la resta del planeta, esdeveniments com l’emergència climàtica o la covid ens han demostrat que l’única manera de tirar endavant és prenent-nos en consideració com un subjecte col·lectiu (més-que-humà). Un subjecte que, des de les circumstàncies particulars de cada element que el componen (per exemple: l’opressió històrica cap a les dones, l’estat contaminat de l’atmosfera, les possibilitats i els riscos de les noves tecnologies, les injustícies que passen en molts països cap a les persones racialitzades o amb discapacitat), en coordinar-se i actuar prenent en consideració les necessitats i la trajectòria de la resta d’integrants, és capaç de desenvolupar una força transformadora més respectuosa i justa per a tot el col·lectiu.

Les conclusions d’aquesta mena de propostes –si bé entre les quals guarden profundes diferències– per entendre la resistència són essencialment dues:

• Els elements que tradicionalment hem concebut com aquells que podem explotar, conquerir i dominar, com ara la tecnologia, els animals i, en general, tots els elements no humans del planeta, són els mateixos que sota el nou subjecte col·lectiu poden ensenyar-nos com sobreviure com a espècie, com habitar un planeta contaminat i minvat per les nostres pròpies accions o com viure en una societat més justa per a tothom.
• La resistència no es concep com un acte puntual o que, arribat a cert moment, explota i condensa totes les accions anteriors, i detona una transformació social. La resistència parteix abans de res d’un procés d’escolta i de sensibilitat a les circumstàncies de la resta d’elements del col·lectiu que no acaba mai. Un procés en el qual humans, éssers vius i éssers inerts convivim de manera simbiòtica i, per tant, en què les accions sobre uns afecten tot el col·lectiu. Així, la potència transformadora de tot el col·lectiu és molt més gran que en la consideració exclusiva de l’element humà.