2. Processos col·lectius i acció social

2.3. Com podem entendre i analitzar allò col·lectiu?

2.3.4. La transformació del col·lectiu en el món contemporani

Si bé aquestes teories i anàlisis sobre el comportament col·lectiu són de les més populars i estudiades en psicologia social, hem de reconèixer que els reptes a què s’enfronten les societats del segle xxi han fet que, en certa manera, hagin quedat amortitzades o desactualizades. Malgrat que la seva utilitat en certs contextos o com a base per a anàlisis més profundes és inqüestionable, l’emergència de les xarxes socials, els efectes socials de la intel·ligència artificial i els algorismes, la primavera àrab, els canvis socials que va portar la covid, el canvi en el tauler geopolític que està provocant la guerra de Rússia contra Ucraïna, l’emergència climàtica mundial, la crisi econòmica del 2008 o el moviment 15-M a Espanya (per citar-ne tan sols alguns), reformulen allò col·lectiu i l’acció social de manera evident.

És per això que aquest subapartat ofereix conceptes que actualitzen els processos col·lectius i l’acció social al context recent.

Habitar com a germen d’allò col·lectiu

Amador Fernández-Savater és un autor que fa anys que analitza l’emergència de processos col·lectius i l’acció social, especialment a partir de l’emergència del 15-M en moltes ciutats d’Espanya, i les seves posteriors evolucions tant institucionalitzades com més informals. En un dels seus treballs recents, l’autor proposa el concepte d’habitar com a part d’un nou paradigma des del qual entendre l’acció social (Fernández-Savater, 2020). El paradigma de l’habitar es contraposa a la manera com, durant el segle xx i encara avui dia, la política ha concebut la ciutadania i la manera com funciona l’acció social.

Per al model tradicional, la política consisteix en una presa de decisions racional en què s’emprèn des d’un punt de partida inicial fins a una situació calculada a què es pretén arribar. En aquest procés, allò social i les persones s’entenen com una variable més juntament amb els processos econòmics, polítics, internacionals, etc. Com que la política s’ha concebut com una acció realitzada per persones expertes (en la seva majoria, homes blancs de classe mitjana-alta), realitzada en llocs molt específics (parlaments, ministeris), atenent variables d’una escala macroglobal (PIB, percentatge d’ocupació, densitat de població, interessos polítics particulars, nombre de contagis, etc. ), la transformació social i els canvis demanats per la societat en l’àmbit local han estat profundament desatesos, ja que comunament no atenen a les necessitats de les minories socials.

Com a conseqüència, els processos col·lectius i l’acció social han quedat reduïts, descontextualitzats i han mancat de sentit i d’un horitzó cap al qual actuar per moltes persones. Un exemple exposat pel mateix Fernández-Savater és el de l’acció social mitjançant el partit polític. El partit, com a conjunt de persones organitzades des dels líders fins a la militància de base que persegueixen el canvi social, s’encarrega de planificar unes finalitats a partir d’uns mitjans, en què la realitat social és abstreta, planificada i intervinguda pel partit.

El paradigma de l’habitar vol explícitament allunyar-se d’aquesta manera d’entendre l’acció social. Si la premissa central de la política tradicional era abstreure i operacionalitzar la realitat social, habitar implica fer en el món, en la realitat contextualitzada i en aquells llocs on les persones i el col·lectiu emergeix i actua.

En aquest sentit, habitar suposa modificar l’enfocament sobre allò col·lectiu i l’acció social a l’hora de buscar una transformació social. En lloc d’entendre que allò social és l’«eina» que duu a terme un programa planificat per endavant per aconseguir unes finalitats que abstreu la realitat a unes variables; el paradigma de l’habitar parteix d’allò que el col·lectiu ja és, allò que ja existeix en la quotidianitat dels processos col·lectius que es duen a terme en el territori que demanda una transformació social.

Quan un investigador analitza aquesta realitat social «tal com és», aprehèn que, en la quotidianitat, el comportament col·lectiu no es regeix per variables, no hi ha patrons estables en l’acció social, i el que és més important: afloren altres processos socials que són invisibles per a l’acció social tradicional: la cura, l’acompanyament o el suport propi de les persones específiques que componen aquest col·lectiu, lligades a la seva història, la cultura, les biografies, els sentiments, fortaleses i febleses, etc.

En aquest «fer junts» quotidià del col·lectiu, es parteix del que aquest ja és, sense un centre o un punt organitzador que homogenitza el grup, en pro d’una mena de delegació en uns pocs. És precisament el poder del tots junts, en el concret de cada situació, des d’on aflora que el tot està per sobre de les parts per actuar de manera col·lectiva.

Així, podem fer servir el paradigma de l’habitar com el germen que ha possibilitat l’emergència de diferents plataformes, associacions i grups que volen transformar la societat des de diferents aspectes o àmbits socials: el 15-M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), moviments veïnals contra la gentrificació del centre de les ciutats, STOP Desnonaments, entre molts d’altres.

El paper de les xarxes socials i els algorismes en el comportament col·lectiu

Avui ningú qüestiona que l’arribada massiva dels ordinadors i internet a les llars a la fi dels anys noranta va suposar una fita quant a la manera de relacionar-nos, l’educació, la transformació de les societats o l’accés a la informació (Castells, 2004; Bauman, 2015). No obstant això, en l’actualitat, la tecnologia i internet continuen sobre la taula dels investigadors socials a escala internacional, sobre la base de l’evolució que aquestes noves tecnologies han tingut els últims anys.

En particular, la intel·ligència artificial (IA), la massificació dels dispositius intel·ligents (els telèfons intel·ligents i els smartwatch, les càmeres amb reconeixement facial, els dispositius de la llar digitals i automatitzats, etc.), les xarxes socials (Instagram, Twitter, TikTok, etc.) o els algorismes que revesteixen aquestes tecnologies són objecte d’estudi a escala social per conèixer-ne els efectes en les societats i en els individus (com ara privacitat, control, modelatge social, etc.), així com les seves implicacions en els processos col·lectius i l’acció social.

Les conclusions de les recerques sobre el paper d’aquestes tecnologies en la societat són molt diverses, tot i que, en conjunt, ofereixen una panoràmica general per entendre els desafiaments a què els processos col·lectius s’enfronten en l’actualitat.

D’una banda, hi ha recerques que destaquen el paper de les xarxes socials i plataformes de missatgeria instantània (WhatsApp, Telegram, Messenger, etc.) per augmentar i fer més eficient la comunicació i la coordinació de diferents persones, en pro d’una acció social promoguda per un col·lectiu (Braccini, 2020). En aquest sentit, les noves tecnologies i la massificació d’internet contribueixen al fet que les persones que comparteixen una afinitat, ideologia o compromís eticosocial puguin localitzar-se, recolzar-se, compartir informació i, per tant, mobilitzar-se i dur a terme un procés col·lectiu o d’acció social.

En aquest sentit, estudis com els de Lee et al. (2016) comenten com les xarxes socials tenen dues característiques essencials per a l’acció col·lectiva. En primer lloc, la informació que rebem sovint arriba de les nostres persones conegudes, amistats i familiars, és a dir, persones de confiança. I, en segon lloc, funcionen com un «altaveu», és a dir, potencien i amplifiquen una informació que, d’una altra manera, seria molt difícil que arribés a tantes persones. Si bé com aquest estudi argumenta, el mer fet de les xarxes socials no garanteix la participació en una acció social ni el comportament col·lectiu –hem de considerar altres variables, com els factors socials i psicològics de les persones, l’actitud cap a l’acció social particular que es proposa, les possibilitats de participació, etc.–, sí que augmenten les possibilitats de la seva ocurrència i, sobretot, el seu impacte.

No obstant això, molts altres autors adverteixen dels nous riscos que sorgeixen amb la normalització d’aquestes tecnologies. Un dels autors més coneguts i que ha treballat sobre aquest tema és Byung-Chul Han. Per Han (2014, 2021), internet en general, i les xarxes socials en particular, han provocat un augment de l’individualisme en les societats contemporànies. Mitjançant la premissa que internet va arribar a la nostra vida per fer-nos més lliures, comunicar-nos més ràpidament i facilitar-nos aconseguir qualsevol cosa que vulguem ser o fer, l’autor coreà planteja que el que realment ha passat és un aïllament més gran envers els altres, un sotmetiment més significatiu de les persones i una sobreexplotació de nosaltres mateixos, especialment en termes laborals i econòmics. I tot això no contribuiria a l’acció social i a la creació i manteniment del col·lectiu.

L’argument de Han per a aquesta afirmació es basa en el fet que aquestes noves tecnologies han suposat un salt qualitatiu en l’aprofundiment dels problemes del neoliberalisme contemporani:

• En primer lloc, mitjançant els algorismes i la IA, és molt més fàcil recaptar informació personal (preferències polítiques, culturals o sexuals; compres, llocs visitats, freqüència de connexió o accés, viatges, etc.) de milions de persones per analitzar-la i influir en les seves seleccions, preferències de compra, i fins i tot predir-ne els comportaments.
• Aquesta capacitat de mesurament arriba fins al més íntim i personal, com les nostres emocions (els m’agrada o m’enfada de Facebook són una evidència en aquest sentit) o casa nostra mateix (per exemple, amb els televisors intel·ligents que recapten dades de com ens comportem a casa o amb els telèfons intel·ligents que portem vint-i-quatre hores a sobre), fet que comporta que qualsevol aspecte social és mesurable, quantificable i comparable per ser gestionat amb finalitats econòmiques.
• A més, la flexibilitat i les possibilitats més grans de comunicació, de treball o d’elecció desdibuixen les fronteres entre el temps de treball i el temps lliure, cosa que incentiva el fet d’estar disponible per a qualsevol requeriment qualsevol dia de la setmana, a qualsevol hora (el teletreball en el moment de pandèmia n’és un bon exemple), i això augmenta la tensió psicològica perquè no es pot desconnectar, l’autoexplotació i la competència o competició entre individus. Com a resultat, la nostra societat es converteix en un conjunt d’individus amb més possibilitats de patir problemes de salut mental, com ara depressió, ansietat i cansament, i el temps lliure es redueix a consumir i mantenir el model neoliberal de mercat. I això desincentiva l’acció social.
• Finalment, aquest aprofundiment en els plantejaments neoliberals es duu a terme de manera amigable, molt subtil, sense imposar o coaccionar-nos amb un gran càstig o amb conseqüències negatives. De fet, és tan imperceptible que no voler treballar cada dia, no ser un gran emprenedor o no voler exposar la nostra intimitat a les xarxes socials està socialment mal vist. Això ens fa sentir culpables i finalment ens fa cedir davant la pressió social, fet que reforça el circuit de la individualitat i la competència enfront del del col·lectiu i el suport mutu. I tot això, sense un mínim de càstig per part d’una institució o de l’Estat: ens convertim en el nostre propi «Gran germà» autovigilant. Així, segons Han, es dificultaria profundament l’acció col·lectiva, la cooperació i la col·laboració en pro d’una transformació social.

Així mateix, la pensadora Remedios Zafra (2017, 2021) també ha analitzat els efectes de les xarxes socials en els processos col·lectius i ha advertit dels canvis que estan patint per l’emergència i la normalització de les plataformes, internet i les tecnologies digitals. Les seves anàlisis són molt interessants d’abordar, perquè de vegades complementen les de Han, però en altres moments qüestionen el general caràcter negatiu i pessimista a priori de l’autor sud-coreà.

• La cultura del digital afavoreix la rapidesa i la voràgine en les relacions i el treball, això fa que ens imposem objectius i metes immediates, en què tot sembla tornar-se efímer i temporal. El temps per pensar, per als vincles profunds o per al compromís autèntic sembla que s’han diluït (les noves maneres de relacionar-se mitjançant aplicacions de relacions com Tinder o Grindr són molt efímeres).
• Això comporta un malestar generalitzat, amplificat i reforçat per l’individualisme i l’hedonisme de la nova cultura digital i tecnològica. Sota els postulats d’un entusiasme i un esforç per donar el millor d’un mateix, treure la millor versió de tu o invertir en nosaltres, finalment acabem sent autors o autores explotats o explotades, pagats amb l’efímer i hedonista plaer de tenir més seguidors, m’agrada, o prendre psicofàrmacs i altres drogues que només ens remeten a continuar produint i ser explotats.
• Però tant aquest malestar com les possibles vies de fugida o el plantejament d’altres alternatives, Zafra les situa en l’espai local, en les dinàmiques quotidianes i locals del dia a dia. En el cas de la pandèmia de la covid, l’autora identifica com aquest gran esdeveniment mundial ha servit perquè no sols ens contagiem d’un virus microbiològic, sinó que el cansament psicològic i emocional o la visibilització de la precarietat de moltes ocupacions també s’ha propagat arran dels confinaments i els canvis microquotidians. D’aquesta manera, el contagi social funcionaria com una palanca per mobilitzar l’acció social en espais locals que, sumats i articulats en diferents llocs, conté la potència per a una transformació social a una escala macro.

Una conseqüència que es desprèn de la massificació de la informació mitjançant les xarxes socials i els algorismes és l’augment de la informació disponible i, principalment, de les fonts d’informació. Avui dia, amb un telèfon intel·ligent connectat a internet que ens acompanya contínuament, qualsevol de nosaltres pot compartir informació, opinar o connectar amb el perfil oficial d’una institució o una persona coneguda. A aquest fenomen, Han l’anomena la societat de l’eixam. L’eixam seria el lloc on les vespes (cada persona) viuen connectades amb la resta dels membres de la societat, on totes emeten molta informació, però que no comunica, no és valuosa: es tractaria d’un constant soroll de fons, com el que s’emet en un eixam, però que ens manté anestesiats, sense possibilitat de vinculació o d’organització amb els altres.

Així, l’excés d’informació que produïm i que consumim comporta una paralització i una gran dificultat per crear un coneixement vàlid per prendre una decisió o per saber què creure o en qui confiar. D’aquesta manera, tal com passa en un eixam, els algorismes i la IA acaben canalitzant cap a unes poques possibilitats tota aquesta informació sobre les nostres preferències i gustos. Per exemple, veure l’última sèrie de moda de terror o la de comèdia, comprar les últimes sabatilles esportives o urbanes, demanar l’hamburguesa d’una coneguda cadena o la pizza d’una altra franquícia. Per tant, acabem homogeneïtzats, delegant les nostres decisions quotidianes en algorismes que ens coneixen més bé que nosaltres mateixos.

D’aquesta manera, els processos col·lectius i l’acció social queden dissolts en les decisions que prenem com a individus. Decisions influïdes i modelades de manera contínua pels algorismes i la informació que emetem i rebem de les xarxes socials. La reflexió que sorgeix ara és: amb les xarxes socials i la IA (intel·ligència artificial), realment es dissol el col·lectiu o, en canvi, sorgeix una nova socialitat, un col·lectiu digital que es comporta i actua d’altres maneres i per altres mitjans que encara hem d’explorar i analitzar?

En definitiva, per Han, la promesa de llibertat d’internet i les xarxes socials s’ha convertit en pocs anys en una nova submissió, molt més subtil i menys evident (i, per tant, més difícil de detectar, combatre i transformar), que alhora que ens permet vincular-nos amb l’altre costat del món, ens aïlla dels altres; això fa que en una societat hiperconnectada com la nostra, hi emergeixin multitud d’informacions de què no sapiguem distingir què és real del que és fals, una faula, o una fake new, problemàtiques de les actuals societats contemporànies. Però Zafra, ampliant i aprofundint els arguments de Han, ofereix un interessant contrapunt sota el qual aporta diferents llocs i possibilitats de resistència en els espais locals on cadascun de nosaltres habitem, som interpel·lats i tenim responsabilitat, però també possibilitat d’acció.