2. Processos col·lectius i acció social

2.3. Com podem entendre i analitzar allò col·lectiu?

2.3.2. L’enfocament del comportament col·lectiu

L’element que permet diferenciar aquest enfocament en relació amb la psicologia de les masses és que per primera vegada entén el comportament col·lectiu com una forma d’acció no institucional articulada per creences i ideologies. És a dir, és la racionalitat la que guia i dona compte d’aquests comportaments col·lectius que emergeixen com a resposta a determinats dèficits de funcionament de les institucions i estructures socials que formen i reglamenten el funcionament d’una determinada societat. Les situacions que precipiten a aquests comportaments col·lectius es precipiten com trencaments causats per canvis estructurals que passen, o bé en els òrgans de control social, o bé en l’adequació de la integració normativa. Les tensions resultants porten els individus a participar en un determinat comportament col·lectiu. Aquest comportament col·lectiu no institucional exhibeix un cicle de vida que permet una anàlisi de les causes des de les seves primeres etapes amb l’aparició d’accions col·lectives espontànies o escassament organitzades, fins a les etapes més madures amb la formació de moviments socials i públics, de llarg recorregut i amb formes establertes de causar impactes, modificacions o canvis en el sistema polític, social o cultural.

Dins d’aquest enfocament hi cohabiten dues perspectives que s’expliquen a continuació.

1. La perspectiva micro

És una perspectiva vinculada a l’interaccionisme simbòlic, amb les noves normes o la innovació en el comportament col·lectiu. Entre els autors més coneguts i destacats d’aquesta perspectiva cal assenyalar Helbert Blumer, Ralph Turner, Lewis Killian o Ted Gurr.

L’aportació de Blumer, Turner i Killian consisteix en la identificació inequívoca de les diferents formes de comportament col·lectiu. No obstant això, aquests tres autors no oferien explicacions del perquè, això és, de les situacions socials que en possibilitaven el seu sorgiment. Ted Gurr, en canvi, sí que va intentar trobar respostes a això en una obra que portava per títol Why Men Rebel? (2012): la seva hipòtesi era que la intensitat de les frustracions eren el «carburant» d’aquests comportaments. L’obra de Gurr ha donat lloc a una sèrie de recerques conegudes com privació relativa, en què aquests comportaments són producte del descontentament d’algunes persones o grups socials, cosa que provoca una relació causal entre frustració i sorgiment d’una resposta. La frustració es genera per una privació relativa econòmica o social, situació de desavantatge que dona lloc a un conflicte polític. Amb aquesta contribució emergeix un model d’acció col·lectiva: la frustració d’expectatives genera mobilització.

Com és obvi, el model de Gurr va rebre importants crítiques. D’una banda, molts moviments socials més organitzats no s’inicien per motius econòmics o de privació relativa: els moviments pacifistes i ecologistes, per exemple, no podrien explicar-se per aquests motius, sinó més aviat per objectius universalistes, en el sentit que les seves reivindicacions no són millores per als seus participants, sinó per al conjunt de la humanitat. D’altra banda, i centrant l’atenció en situacions, ara sí, de privació relativa, es constata que la connexió de causalitat entre frustració i moviments sofreix d’alguns problemes a fi d’explicar per què algunes frustracions i descontentaments es transformen en moviments i d’altres no. Si la causa dels moviments la representa la frustració d’expectatives, per què no desafien el poder tots els individus amb expectatives frustrades? Un dels trets més rellevants de les societats modernes i postmodernes és, tal com destaquen la ciència social i històrica, la quantitat considerable d’expectatives frustrades. Llavors, si la hipòtesi de Gurr fos plausible, on són la quantitat de moviments socials que hi hauria d’haver?

2. La perspectiva macro

La perspectiva macro és la pròpia de l’estructural funcionalisme. La causa del sorgiment dels moviments és a les tensions estructurals que sorgeixen dins d’una societat. L’autor de referència és, òbviament, Talcott Parsons. No obstant això, va ser Neil Smelser, a Teoria del Comportamiento Colectivo (1996), qui va donar la seva versió més elaborada amb l’anomenada teoria de la tensió estructural –o teoria del valor agregat–. En aquesta teoria, s’ofereixen sis condicions indispensables per al sorgiment dels moviments socials. Són els següents:

• Conductivitat estructural: passa quan un grup de persones problematizen aspectes de les institucions i estructures socials, cosa que assenyala, per tant, que la societat té problemes. Fem servir com a exemple l’accés a l’habitatge com un dret humà universal.

• Tensió estructural: les persones experimenten privació. Per exemple, moltes persones tenen dificultats per pagar la hipoteca, el lloguer, viuen de manera precària o no tenen accés a un habitatge.
• Creixement i difusió d’una solució: es proposa una solució als problemes que les persones experimenten i s’estén. Per exemple, alguns grups de persones que comencen a organitzar-se per reivindicar l’accés digne a un habitatge.
• Factors precipitants: el descontentament generalment requereix un catalitzador (sovint un esdeveniment específic). Seguint amb l’exemple, la crisi financera global iniciada el 2008, que va esdevenir en crisi immobiliària, en el moment que les entitats bancàries comencen a executar nombrosos desnonaments.
• Mobilització: és el component organitzador i actiu real del moviment; la gent fa el que cal fer. És així com, seguint amb l’exemple, sorgeixen associacions i ONGs per donar resposta a la ciutadania a la situació de les persones que van perdre els seus habitatges o no en tenen, com la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca a Barcelona, PAH.
• Falta de control social: l’entitat que es canviarà ha d’estar almenys una mica oberta al canvi; si el moviment social és reprimit ràpidament i poderosa, pot ser que mai es materialitzi. En aquest cas, la PAH ha anat aconseguint amb les seves accions impedir que moltes persones fossin desnonades, renegociacions d’hipoteques o lloguers socials, així com una pressió continuada per un canvi en la legislació sobre l’habitatge.

És a dir, des d’aquesta perspectiva, el comportament comú d’un conjunt de persones s’explica perquè comparteix una creença sobre la necessitat d’un canvi social que no es pot aconseguir mitjançant el camí institucional formal (Milgram i Toch, 1969). Aquesta falta de possibilitat d’aconseguir el canvi mitjançant les vies institucionals és el que provoca una tensió estructural en les persones que formen el col·lectiu i, per tant, busquen altres vies de possibilitar aquest canvi. Això comportarà el fet que un esdeveniment (que pot ser molt local i fins i tot aparentment insignificant) es converteixi en l’element detonant de l’acció social (les persones acabin mobilitzant-se pel seu propi compte per aconseguir el canvi social) i que hi hagi una actuació dels cossos de seguretat (per evitar o fomentar l’acció social).

L’aportació de les dues perspectives, això és, de l’enfocament en el seu conjunt, ofereix aspectes interessants, no obstant això, no és capaç d’explicar el següent: Per què alguns dels conflictes, frustracions d’expectatives o tensions estructurals esdevenen moviments socials i d’altres no? És l’entusiasme, l’audàcia i la capacitat organitzativa dels seus activistes el que permet que aquest conflicte es converteixi en moviment social?