1.4. Les minories actives: un model per estudiar els grups
1.4.3. Els grups de classe: sindicats i cooperatives
Començarem per caracteritzar certs grups que es defineixen pel concepte clàssic de classe social. Òbviament, perduren des d’una tradició de l’economia política marxista, que va procurar explicar els canvis socials mitjançant la idea de classe social obrera i que la va anomenar proletariat perquè afirmava que el seu valor econòmic i social radicava en la seva capacitat de reproducció, és a dir, a tenir prole o descendència i que el sistema socioeconòmic es mantingués al llarg del temps.
Parlem de dos tipus de grups de classe: els sindicats i les cooperatives.
Els sindicats operen amb una forma de comportament col·lectiu basat en la idea del treball assalariat, la reivindicació dels drets i les obligacions vinculades de manera gremial a un sector específic. Com sabem, els sindicats s’agrupen mitjançant l’adhesió de membres, l’assumpció d’uns principis i un discurs concret que té a veure amb la defensa i promoció d’interessos laborals enfront d’un ocupador (tot i que la idea de sindicat s’ha convertit també en element de grupalitat per a sectors no directament vinculats amb l’ocupació, com els sindicats d’estudiants, o de lloguer, etc.). També com a estratègia d’identificació grupal amb una simbologia representada en unes sigles, colors i lemes particulars. Aquesta identificació grupal de tall minoritari és un motor de transformació i influència social perquè posa sobre la taula les condicions concretes d’un sector de la població que labora en un sector determinat i que busca les seves reivindicacions de manera crítica i amb to conflictiu.
Així és com es formen originàriament els sindicats per aconseguir la transformació. Subratllem això d’«originàriament» perquè, com se sap, tots els processos de transformació col·lectiva comencen amb minories actives que a poc a poc es van burocratitzant fins a convertir-se en institucions. En aquest moment, el procés inicial d’influència minoritària comença a esvair-se i opera com una forma més del convencional, de l’homogeni. La dinàmica constituïda al llarg d’aquest procés acaba en l’anquilosament i, just aquí, el convenient és generar una nova dissidència minoritària a l’interior d’aquesta organització o institució. O una cosa molt millor: formar un altre sindicat nou i recuperar la tessitura que una minoria activa ha de conservar mitjançant els estils de comportament.
Diverses referències filmogràfiques recullen experiències d’algunes tensions que històricament hi ha hagut a dins del sindicalisme, per la seva incapacitat de donar resposta a les necessitats i interessos de les dones a les esferes de l’ocupació productiva i el reproductiu (assalariat o no) o a la situació de les persones treballadores migrants. Algunes d’aquestes reivindicacions han contribuït a transformar el sindicalisme des de dins, però en altres ocasions han acabat donant lloc a organitzacions i reivindicacions autònomes:
- A la pel·lícula de l’any 1954 de Herbert J. Biberman titulada La sal de la tierra, es mostra l’experiència d’una vaga de treballadors en una mina estatunidenca, on s’aborda la discriminació salarial dels treballadors migrants i es posa de manifest el paper clau que hi ha tingut les seves dones, encarregades de les tasques domèstiques no remunerades.
- A la pel·lícula Pago Justo, del 2010, dirigida per Nigel Cole, es recull la vaga protagonitzada el 1969 per les dones contractades a Ford a Londres, per reivindicar aconseguir la igualtat de salari en l’empresa respecte als homes que hi treballaven. Unes reivindicacions que van acabar donant lloc a una nova llei sobre aquesta qüestió.
- A la pel·lícula Pan y rosas, dirigida per Ken Loach, l’any 2000, es mostra la lluita de les treblladores de la neteja, majoritàriament migrants, en un edifici de Los Angeles reivindicant el seu dret a sindicar-se per millorar les seves condicions laborals.
Les cooperatives són associacions autònomes de persones voluntàries en què la gestió i govern depenen dels acords de les persones integrants o sòcies. Són grups que comencen amb una idea seminal que pretén la col·laboració i el suport mutu, com diria Piotr Kropotkin i que recull Dean Spade al seu llibre Apoyo mutuo. Construir solidaridad en sociedades en crisis. No sorgeixen com a entitats superorganitzades, sinó com a minories que mostren una consistència i una convicció que entusiasma els qui s’hi incorporen gradualment. Poden mostrar tendència cap a la producció de satisfactors bàsics (aliments, roba, comercialització, reciclatge tecnològic, crèdit, ensenyament, etc.) i convertir-se en una mena de gran laboratori autònom. Les cooperatives també poden optar pel consum i organitzar-se per aconseguir els satisfactors directament amb els productors a un preu més baix, amb més bona qualitat.
Aquesta forma de grup exerceix una crítica al model capitalista industrial, que vol mantenir la majoria en el paper de mers consumidors, sense ingerència en els processos productius. Apostant per l’acció col·lectiva associada en petits grups, introdueix el germen de la resistència i de l’alternativa. «Un altre món és possible», formula com a frase la consistència de la seva actuació com a grup i com a minoria activa que transforma les condicions socioeconòmiques d’un moment determinat. Fet i fet, el seu valor radica en la producció d’un conflicte entre formes de vida i la possibilitat que les majories vegin que altres alternatives són susceptibles de ser viscudes. A llarg termini, com passa sempre amb el model de les minories actives, aconsegueixen la conversió de més i més gent.
A la pel·lícula La Odisea de los giles, dirigida per Sebastián Borensztein el 2019, un grup d’amics i veïns es proposen de reflotar una vella cooperativa agrícola amb l’objectiu de reactivar socialment i econòmicament el municipi on viuen a la província de Buenos Aires. No obstant això, aquest somni cooperatiu es veu truncat per l’estafa encapçalada per un advocat i un gerent d’un banc, que, sabedors del corralito que tindria lloc en aquest país, es queden amb els seus estalvis abans que puguin recuperar-los. A partir d’aquí, les estratègies de col·laboració i cooperació del grup es posen en marxa per desenvolupar un minuciós pla amb què puguin recuperar els diners.