1. Els grups: les seves formes i les seves dinàmiques socials

1.4. Les minories actives: un model per estudiar els grups

1.4.2. Les minories actives

Després dels seus treballs pioners sobre representacions socials o la seva història humana de la naturalesa, Moscovici va dedicar l’atenció a estudiar un tema que era important i crucial en aquests moments: el paper dels grups minoritaris en la influència social de gran abast. L’afirmació comuna en aquest moment era suposar que les majories aconsegueixen els seus propòsits de manera més precisa i que les petites formacions grupals eren secundàries en aquest procés. Moscovici planteja una idea clau en posar en circulació la hipòtesi que els grups petits, les minories, aconsegueixen més canvi i influència social mitjançant l’ús de diverses estratègies que impacten a llarg termini en la transformació social. Les descriurem:

• Les minories busquen la generació del conflicte com a estratègia central. És a dir, van a contra corrent amb les posicions majoritàries que s’expressen socialment i, a diferència de les majories, que busquen la conformitat i l’acord sense més debats, les minories procuren, costi el que costi, la rèplica a totes les normes socials imperants, als seus discursos de justificació i a la posició acomodatícia de les multituds que tendeixen a l’homogeneïtat.
• Les minories volen assumir posicions heterodoxes. És a dir, la seva estratègia formula discursos i formes de vida que no són les convencionals i, de fet, que tendeixen a escenaris utòpics com a teló de fons de la transformació social.
• Les minories assumeixen una posició antisistema, però són nòmiques. És a dir, les minories tenen objectius clars i amb motivació més que suficient per generar alternatives que produeixin un conflicte necessari entre la majoria i la minoria.

Amb aquestes variables com a eixos d’acció, les minories busquen la visibilització de les incongruències col·lectives per sotmetre-les a la discussió. En definitiva, al conflicte. En termes de dinàmica social, implica que les majories ortodoxes es veuen interpel·lades i provocades per petits grups que es mostren disposats a contrariar l’opinió comuna o el que es dona per descomptat, i mitjançant la seva posició consistent aconsegueixen que es posi en marxa un moviment de negociació que involucra les majories.

Una de les aportacions interessants de Moscovici per explicar com s’aconsegueix aquest alt grau d’influència social és el que anomena estils de comportament: les minories mantenen un grau alt de consistència en les propostes que sostenen i al llarg del temps en un procés diacrònic, per això s’instal·la en l’opinió majoritària una agenda de temes i consideracions noves sobre el social que hauran d’acabar en un procés d’ajust i negociació. Per aconseguir-ho, la minoria activa desdoblega una segona forma d’estil de comportament que es caracteritza per la flexibilitat, per la possibilitat de confrontar discursos i arribar a acords nous.

Tenir consciència de la relació que hi ha entre l’estat interior i els signes externs que ells fan servir. La certesa es manifesta pel to afirmatiu, confiat, etc.

Utilitzar senyals de manera sistemàtica i consistent a fi d’evitar un malentès per part del receptor.

Conservar les mateixes relacions en el comportament i les significacions al llarg d’una interacció.

Una de les afirmacions d’aquest model teòric assenyala que les minories aconsegueixen efectes d’influència i canvi social a llarg termini, mentre que el consens aconseguit per les majories és puntual i fins i tot conjuntural. Per explicar-ho, Moscovici recorre a la metàfora de la conversió: a pesar que el discurs majoritari sembli prevaler de manera homogènia, a llarg termini es van sumant sectors amplis a les afirmacions de la minoria i la convicció és més profunda, íntima i transformadora.

Per aquestes consideracions, entenem que el model de les minories actives és molt pertinent per comprendre com operen els grups, en l’entès que la grupalitat no consisteix en el seguiment d’una llei externa encarnada en un lideratge, sinó en la dinàmica interna i consistent de tots els integrants del grup i que actuen com a vectors de transformació pel seu estil consistent de comportament, per la convicció quasi religiosa.

Per desplegar aquestes accepcions, estudiarem alguns grups significatius emfasitzant la seva forma (la morfologia) i com operen (la dinàmica). Cal assenyalar que no esgotarem totes les possibles formes dels grups perquè no és l’aposta d’aquest escrit, sinó que busquem una formulació més didàctica perquè els qui estudiïn aquests temes siguin capaços de caracteritzar les formes dels grups i la seva dinàmica d’acció.

Primer	Segon	Tercer
Optar per una posició pròpia visible.	Mirar de crear i de sostenir un conflicte amb la majoria aquí on la major part se sent normalment temptada a evitar-lo.	Comportar-se de manera consistent, significant el caràcter irrevocable de l’opció, d’una banda, i el rebuig del compromís en l’essencial, de l’altra.