1.3. Facilitació de grups i dinàmiques assembleàries
1.3.5. Cossos, afectes i subjectivitats
Si bé l’ús de la paraula està regulat pels mètodes i les tècniques exposats fins ara, també la dimensió corporal i afectiva té el seu paper en els processos de facilitació de grups i espais assemblearis. Aquests elements no només són importants per potenciar la cohesió i adhesió dels participants del grup, sinó que, en última instància, també poden contribuir en la transformació de la seva subjectivitat. Tant en les assemblees del 15M com posteriorment en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) podem trobar exemples paradigmàtics sobre totes aquestes qüestions.
D’aquesta manera, el cos es converteix en un dispositiu de relació amb els altres, que estableix una relacionalitat en comunicar les emocions i perspectives de les persones activistes:
«Penso que la gestualitat té una dimensió primera operativa, perquè permet rebre feedback de manera ràpida i poc sorollosa. És molt visual. Per tant, sense necessitat que 50 persones diguin si ho veuen bé o no en una imatge de dos segons tens un feedback ràpid. Té elements molt operatius i ja per això a mi em sembla genial. Però és cert que té una manera de fer no oral, i hi ha gent que té facilitat per parlar, d’altres que no pel que sigui. Trajectòries familiars, feina, cultura… potenciar elements visuals i corporals genera més diversitat de canals. No que simplement romanguis passiu. I per a qui no es troba tan còmode en l’oral-racional, li dones una altra via. Això dona un altre impuls a l’horitzontalitat perquè hi ha gent que no se sent còmoda parlant. Pel que sigui. Potser li costa ordenar els seus pensaments en la paraula. Però fer un signe d’‘això ho veig’ o ‘això no ho veig’ és molt més fàcil i li estàs permetent que hi participi. Pot semblar poc, però és molt important».
Respecte a la dimensió corporal, podem destacar els exemples següents:
- En les assemblees del 15M prevalia la posició en cercle de les i els activistes, ja que així es possibilita que tothom es pugui veure el rostre, de manera que empatitzen amb les seves companyes i faciliten així la comunicació. A més, aquest format interactiu també posa de manifest els valors de democratització que defensava el moviment. El cercle possibilitava d’aquesta manera encarnar una societat sense una jerarquia clara, per la qual cosa distribuïa les posicions dels participants de manera equitativa: no hi havia un centre clar o faristol superior al qual mirar, sinó que tots els activistes mantenien una distribució igualitària i horitzontal dels cossos (Cuberos Gallardo, 2016).
- Així mateix, les assemblees del 15M van acabar adoptant l’ús d’alguns elements propis de la llengua de signes, com el conegut aplaudiment silenciós. Introduït en les assemblees per persones voluntàries que es van oferir com a intèrprets perquè les persones sordes poguessin participar, aquest gest es va acabar convertint en un codi d’ús generalitzat.
Posteriorment, la PAH va adoptar moltes d’aquestes tècniques de facilitació del 15M per poder estructurar el moviment, les quals va sintetitzar en el Manual de facilitació de la PAH (PAH, 2014), sistematitzant, entre altres qüestions, els codis gestuals. Aquesta gestualitat possibilita, a aquelles persones amb dificultat o inseguretat per prendre la paraula, la possibilitat de contribuir a allò col·lectiu. I facilita a tot el conjunt poder seguir la construcció d’acords col·lectius tenint en compte la retroalimentació transmesa.
Fuente: elaboració pròpia a partir del Manual de facilitació de la PAH, p. 14
Aquest ús del cos com a dispositiu de relació es dona també en fases prèvies i posteriors als mateixos debats assemblearis en la PAH. Així, es promouen actituds com les abraçades i el contacte físic de suport, especialment a les persones que arriben per primera vegada. En la fase de tancament, és usual la celebració col·lectiva de triomfs mitjançant l’alçament de braços, els aplaudiments i la repetició del lema «Sí que es pot!». Aquests aspectes permeten transmetre la sensació que la PAH és un grup obert, que inclou ràpidament tots els integrants nous, alhora que un moviment triomfant capaç de generar victòries: com paralitzar el desnonament d’una companya, aconseguir un nou marc legislatiu o aconseguir ressonància en els mitjans de comunicació. Procurar acolliments i tancaments en positiu, en què el cos és un dispositiu d’inclusió, possibilita una emocionalitat alegre que motiva els assistents.
En el context de la PAH, és important assenyalar també que aquests elements funcionen com un tranquil·litzador emocional enfront del tracte denigrant que les persones que acudeixen reben per les entitats financeres, la qual cosa enforteix els vincles que es generen en el moviment (Ancelovici i Emperador, 2021). Aquest aspecte és central si reprenem el concepte de subjectivitat capitalista assenyalat anteriorment. Si bé aquesta subjectivitat genera la il·lusió d’autonomia, aquesta ha acabat degenerant en els contextos actuals de crisis econòmiques en una pressió per la validació pròpia. Les dificultats per aconseguir un treball, la precarització de les condicions laborals i un context de consum cada vegada més hostil provoquen una sensació de fracàs en les persones incapaces de mantenir-se econòmicament. En resum, les dificultats econòmiques són interpretades com un fracàs individual en la competició que regeix la societat capitalista (Reneses, 2023). Aquesta sensació de ser una persona fallida no troba sortida en la relació amb els altres, ja que precisament aquesta subjectivitat parteix d’un impuls a la diferenciació amb la resta, a la fragmentació dels vincles socials. Amb la qual cosa, la persona fallida se sent com única responsable i sola davant els problemes que viu.
Contra aquesta dinàmica individualitzant, en la PAH també es duen a terme les accions següents:
- Dinàmiques d’assessorament col·lectiu (Mir et al., 2013) mitjançant assemblees obertes a tothom. En aquestes assemblees, les persones afectades que han arribat recentment al moviment són assessorades per persones afectades amb certa experiència. Aquest format possibilita que els mateixos subjectes afectats pels desnonaments siguin capaços de donar-se suport mútuament. Unit a la celebració col·lectiva de les victòries i el reconeixement emocional que es brinda en les assemblees, les persones afectades comencen a sentir que poden solucionar la seva situació; que no necessitaran ser-hi de manera crònica demostrant la seva misèria per rebre uns pocs recursos. A més, el format assembleari possibilita que els participants recents es converteixin a poc a poc també en assessors, de manera que s’elimina la frontera entre expert i llec. En socialitzar coneixements de quines lleis utilitzar, quins documents jurídics emplenar o quines dinàmiques de negociació cal mantenir en casos molt diferents, els afectats acaben dominant aquests processos de confrontació cap a les entitats financeres, la qual cosa redunda en la seva autoestima i sensació de pertinença al grup (Benavent, 2015). Més encara, comprenen en comparar-se amb altres casos que no són responsables únics de la seva situació, sinó que les entitats financeres han utilitzat clàusules i procediments abusius per desnonar i deixar amb un deute hipotecari milers de persones.
- En les assemblees de coordinació, també obertes a tothom, les persones participants decideixen de manera horitzontal sobre els aspectes estratègics, tàctics i operatius del moviment. Aquest format possibilita a les persones afectades comprendre que a més de no ser responsables individualment de la seva situació, col·lectivament també les poden solucionar. Possibiliten integrar els participants en comissions del moviment, distribuir tasques per executar acords i garantir que aquests acords són un reflex de processos com els esmentats anteriorment.
Recapitulant, les dinàmiques assembleàries permeten una corporalitat relacional i una emocionalitat motivadora. Tots dos aspectes fluctuen per mitjà de l’afectivitat que es pot donar en el grup. Com explica Dobles, els moviments socials es veuen immersos en estats emocionals que poden arribar a mobilitzar o desmobilitzar les bases. D’aquesta manera, la culpabilització, la por, l’angoixa o l’estigma són emocions que marquen l’arribada de persones afectades per les crisis en les assemblees (Dobles et al., 2017). Les assemblees serveixen per reconvertir aquestes pors individuals en esperança col·lectiva. La qual cosa genera forts llaços de vinculació entre els membres.