1.2. L’era de les multituds
1.2.3. Els públics
On hi ha un autèntic gir copernicà sobre l’estudi de les multituds? En les elegants i més subtils indagacions d’un psicòleg social francès, durant molt de temps enfosquit per la sociologia mainstream de tradició durkheimiana: Gabriel Tarde. És cèlebre la confrontació que van tenir tots dos personatges al Collège de France el 1903 sobre l’abast de la sociologia, els seus conceptes i mètodes, i que va originar les dues tradicions que perviuen avui: d’una banda, pensar que el col·lectiu (o el social) és terreny propi de la sociologia i que l’individu és matèria de la psicologia. No està de més subratllar aquest cèlebre debat perquè explicaria bé com disciplines com ara l’autoanomenada psicologia col·lectiva, o social, o de les masses, sembla una ciència frontissa entre dues tradicions quan, en sentit estricte, és la que els dona origen, tot i que posteriorment al fet que totes dues tradicions es mantinguin separades per raons extraacadèmiques, i més en l’ordre dels vedats de poder universitari.
En fi, tornem a Tarde. Quan publica els seus primers treballs en què analitza el fenomen de les multituds, planteja com a mòbils importants tant les lleis de la imitació, la sociabilitat, les interaccions i la invenció. A diferència dels seus col·legues, que ho expliquen tot amb el binomi massa-líder, Gabriel Tarde proposa fórmules més agudes i subtils per explicar el funcionament de la multitud. No es tracta d’establir relacions de causa i efecte, sinó de desentranyar les formes que els col·lectius construeixen per explicar-se la vida en comú, les formes socials de convivència i la invenció de nous escenaris socials. En aquest sentit, prové més d’una tradició inaugurada pel psicòleg social alemany Georg Simmel, que explica l’acció col·lectiva com a formes socials, com a gestos i modals, com a estils i rituals quotidians que produeixen això que els teòrics despistats anomenen el social.
En aquest marc històric fa la seva aparició un nou actor que Tarde no dubta a incloure en les seves reflexions. Ens referim als mitjans massius: la premsa i la ràdio, particularment. El que porta Tarde a pensar que aquests mitjans vehiculaven i reordenaven la vida de les multituds va ser trobar un concepte útil i didàctic: l’opinió pública. És a dir, l’emergència d’un discurs social que explica la realitat a les multituds i que es nodreix del que els mitjans fan públic i que es converteix en matèria de converses casuals o com a autèntics generadors de realitat. Tarde abandona l’explicació simplista i despectiva que veu en la multitud massiva una colla irreflexiva i impulsa una forma de comprensió en què les persones en tant que individus construeixen una opinió compartida (l’opinió pública, justament) i que els dona arguments i eines per mobilitzar-se amb una racionalitat amarada d’afecte. En suma, els públics deixen de costat la dicotomia del racional enfront de l’afectiu perquè consideren que els éssers humans es mouen en una forma social més àmplia que inclou tot i que s’instrumentalitza mitjançant les opinions públiques compartides en un moment determinat.
La pel·lícula Spotlight (Tom McCarthy, 2015) mostra la història de l’equip de periodisme estatunidenc The Boston Globe, que va investigar vora noranta capellans acusats d’abús sexual i pedofília a Boston. La pel·lícula va ser inspirada en fets reals i mostra la importància dels mitjans de comunicació i el seu impacte en l’opinió pública nacional i internacional. Quina relació hi ha entre la idea d’opinió pública introduïda per Tarde i la desenvolupada a la pel·lícula Spotlight?
Ens comenta Moscovici (2013, p. 231):
«Tarde ho havia albirat. A cada tipus de comunicació, hi diu, correspon un tipus de sociabilitat: a la comunicació tradicional de boca en boca, la multitud; a la comunicació moderna que comença amb el diari, el públic. A cadascun hi correspon també un conductor específic. La premsa ha creat el seu: l’articulista».
Gabriel Tarde, en la tradició de Simmel, obre una nova perspectiva d’anàlisi psicosocial de les multituds amb el seu llibre La opinión y la multitud, que, el 1901, obre una de les millors explicacions socials al segle xx i actual, però que s’ha enfosquit per les tradicions més recalcitrants que continuen pensat en l’ésser humà com a part d’una maquinària, com a element que cal conduir, desproveït d’agència. No és d’estranyar que alguns dels que analitzen el tema en els nostres dies recuperin l’obra de Tarde (o de Simmel) com la teoria de l’actor-xarxa, amb Bruno Latour al capdavant, o els teòrics dels nous moviments socials. El que importa destacar en aquest punt és que la millor caixa d’eines per comprendre els mitjans socials, l’acció col·lectiva de les minories grupals mediada per internet, l’explosió de les xarxes socials, les comunicacions i les notícies falses (faules i fake news, com veurem a l’apartat «Processos col·lectius i acció social»), etc., beu de les elaboracions de Gabriel Tarde amb la seva idea dels públics.